Reiki en acció

Quan semblava que ja m'havia oblidat de tot el reiki après, de mica a mica va reflotant. Ja ho tinc això. Sóc una persona en dos fases. Com amb el carnet de conduir: em trec la teòrica, començo les pràctiques, m'atabalo i me'n canso i, al cap d'uns mesos de no fer res, reprenc les pràctiques i me n'examino.

Doncs el mateix amb el Reiki. Quan la Griselda, la meva fantàstica mestra de reiki i reflexoterapeuta genial em preguntava que quan faria el nivell 3, li deia q no ho sabia, però q volia esdevenir mestre de reiki. I és cert.

Després de mesos de no fer gairebé gens de reiki, diumenge el vaig posar a la pràctica.

Una mica més i em lesiono. Estava al gimnàs fent steps a la tarda (sí, sóc un friki, i què) i la classe estava apunt d'acabar-se, estàvem en fase de repetir la coreografia sense parar a sac pac. Em sortia bé, la disfrutava i anava en plan canyero. En un moment, estava amb els dos peus sobre l'step, havia de passar el pes del cos de la cama dreta a l'esquerra, fer un salt amb l'esquerra i patada a l'aire amb la dreta.

Al fer el salt vaig recolzar malament el peu esquerra sobre l'step: el vaig posar en una cantonada i això va fer que se'm torcés el peu i caigués al terra amb tota la força sobre el turmell esquerra.

Van passar dues coses:
1- Instintivament vaig fer una tombarella enrere. Suposo que el meu cos devia recordar els anys de pràctica del judo i ho devia fer per repartir millor el pes del cos en la caiguda. En judo et matxaquen que és fonamental aprendre a caure bé, repartint l'energia de la caiguda per evitar lessions.
2- El peu i turmell em feien un mal terrible. Em pensava que m'havia trencat el turmell o m'havia fet una estrebada o algo així. No podia caminar.

Vaig sortir (a peu coix i recolzant-me en la Gemma) de la sala i em van anar a buscar gel. En els 3 minuts que van passar, em vaig concentrar i em vaig fer reiki sobre el turmell i el peu. Al cap de res ja podia caminar i apoiar el pes sobre el peu. Podia saltar i tot.

Quan vaig arribar a casa me'n vaig tornar a fer, de reiki. La nit de diumenge el peu em va fer molt de mal, suposo que en començar-se a refredar. I dilluns al matí sortir de casa i anar fisn al metro va ser problemàtic. Però ja va estar. Dilluns al vespre ja m'havia baixat la inflamació, el peu ja no em feia mal i, de fet, vaig estar una hora i mitja caminant com si res.

I tot gràcies al reiki, que em va fer una curació instantània.

Encara no he anat a cap més classe de steps. Ahir no vaig gosar. Però avui potser sí que hi aniré. A les 20 hi ha un multistep híper canyero i m'encanta. No me'l vull perdre.

A nivell comparatiu. Un monitor del gim col.lega meu ahir es va fer el mateix que jo i s'haurà d'estar 3 setmanes de baixa.

Text bíblic

És el que tenen les presses. Per quedar més guai i xupipiruli, el meu post sobre els llums que m'han regalat pel pis el començava emulant la cita bíblica sobre la creació del món.

Però resulta que el que vaig escriure no és correcte. En català, segons la web de la Societat Bíblica, que permet consultar la Bíblia online, no es diu "'faci's la llum.' I la llum es féu" sinó "'Que existeixi la llum.' I la llum va existir".

Sorry about that. Prometo ser més acurat abans de fer-me el graciós :-)

Els dies poden ser blaus?

"Nascut en un dia blau" és el títol de llibre que, traduït al castellà, publica l'editorial Sirio. Per honrar les meves fonts, diré que me n'he assebentat al blog de Microsiervos.

Nacido en un día azul és l'autobiografia de Daniel Tammet, un noi anglès amb síndrome d'Aspergen (últimament se'n parla molt i és com un autisme més suau) i amb sinestèsia (capacitat d'associar als nombres colors, formes i textures).

En podeu llegir el primer capitol en pdf aquí, gentilesa d'Edit. Sirio.

Fascinant.

És un exemple més de les capacitats ignotes del cervell. Qua algú, de naixement, les tingui més desenvolupades que d'altres, crec que no vol dir que no en tinguem.

En el meu cas, no crec que sigui sinestèsic, però sí que és cert que certs nombres i paraules m'evoquen "sensacions": de claredat o foscor, de fondària o d'altitud, per exemple. Solen ser bastant vagues, però em serveixen, quan recordo paraules o termes, per saber si és el que estava buscant o no: si hi ha una paraula que no recordo i algú me'n comença a dir, solc saber si és la que busco o no per la sensació que m'evoca.

També em passa que algunes paraules adquireixen formes, quan les recordo. No solen ser formes definides, perxò.

Ja et dic, no crec que sigui sinestèsic fins a un nivell com el del protagonista d'aquest llibre ni molt menys, però un cert rastre potser tinc.

Un dubte que se'm planteja és: si amb l'educació hagués potenciat aquesta característica, ara la podria tenir més desenvolupada?

El meu nou conillet, l'Amadeu

Us presento el meu nou conillet. Avui n'he vist les primeres fotos i estic molt emocionat (això és rotllo com qui adopta una nena xineta!). El tindré el dia 17, quan torni del meu retir de dues setmanes.

Eh que és maco!!!!!

Parole parole parole

Aquesta canço de la Mina és que m'encanta!

Recepta de tofu

Sí, el tofu és sosso a parir. No té gust. Perxò, com que en vull menjar regularment (és sa, porta moltes proteïnes i zero greixos, ve de la soja i va a meitat de preu q el pollastre, per exemple), he d'aprendre a cuinar-lo.

La Meritxell em va dir que als seus fills els encanta a la planxa amb salsa de soja. Que de fet és el seu menjar preferit. Però esclar, a casa seva són tots vegetarians.

Però ahir per sopar vaig decidir adaptar el plat i em vaig fer varetes de tofu amb salsa de soja, mel i sèsam, que com diu el Dani és molt sa pq porta molt de calci i vitamines B1 i E

Barreges la salsa de soja amb la mel per obtenir una pseudo salsa teriyaki (a la de debò s'hi afegeix sake). Talles el bloc de tofu en varetes i ho deixes marinar en el pseudo teriyaki fins que el tofu se n'ha emmarat i és de color marronós (5-10 mins).

Ho fiques a la planxa i hi llences per damunt llavors de sèsam.

Ho vas girant fins que quedi ben torradet per totes bandes i jastà.

Ja t'ho pots menjar.

La veritat és que va quedar boníssim: cruixent gràcies al sèsam, saladet gràcies al sèsam i la salsa de soja, però a la vegada dolça gràcies a la mel i amb un gust intens gràcies a la salsa de soja. No sé, sembla un caramelet.

Ara, no us penseu, eh! Per compensar tant d'accés de salut de postres em vaig fotre una súper llet amb colacao i un paquet sencer de Marbú Doradas.

La UE propone un mayor recorte en las ayudas directas a los agricultores

Copio noti del 20 Minutos d'avui:

"La Comisión Europea (CE) ha propuesto hoy aumentar los recortes de ayudas
directas para los agricultores -hasta el 13% en 2013- y reducirlas aún más a los
que reciben más de 100.000 euros, para reforzar otras políticas de desarrollo
rural.

El Ejecutivo comunitario ha aprobado su propuesta para reformar la Política Agrícola Común (PAC), en la que plantea incrementar la rebaja de los pagos directos destinados a los agricultores a partir de 2010, de manera que en
2013 decrezcan en el 13%."

I a continuació copio el comentari que hi he postat:

"Claro q sí! Ya basta de subvencionar a una colla de zánganos. Como todo el mundo: si quieren tener beneficios, tendrán que producir!!

Además, es una desvergüenza que estemos hablando de globalización y de ayuda a los países subdesarrollados cuando la principal traba con que se encuentran es que no pueden vender sus productos agrícolas al 1r mundo porque subvencionamos a
nuestros agricultores, que no sólo producen debajo de costes sino que cada año
sobran cantidades ingentes de alimentos que después se venden, más baratos, en
el tercer mundo, hundiendo su economía.

Si de verdad somos globalizados, a competir todos en igualdad de condiciones!"

M'encanta el 20 Minutos perquè pots posar-hi cometnaris passats de to amb tota naturalitat, pq tots són del mateix estil! :-)

Mercat de les Flors

Mira, m'agrada jugar amb el nom d'aquest teatre :-)
- Mercado de las Flores
- Flower Market
- Marché des Fleurs
- Blumenmarkt
- Mercato delle Fiore (italià patillero???)
- Hana no ichiba (crec q seria així, en japo)

En fi, q amb la Gemma ens vam treure el passi de temporada i dissabte vam anar a veure la La La Human Steps. Feien una barreja de dansa clàssica amb contemporani, que qualificaven com "neoclàssica", però q en realitat era molt estàtica i avorrida.

De moment em quedo amb l'Akram Kahn. Allò sí que va ser commovedor i fantàstic!!

Ara fins al febrer, que anem a veure el Nacho Duato, no toca res més.

En acabada la temporada, haurem vist bastanta dansa d'estils ben diferents i podré jutjar què m'agrada i què no.

Faci's la llum

I la llum es féu.

Divendres vepsre i dissabte matí van ser dedicats a la compra de llums per casa. Encara tenia bombetes pertot arreu, i el pare Bienve i la Mª Rosa m'han regalat els llums com a regal de Nadal.

Vam anar a una botiga de Sabadell, al Leroy Merlín i allà entre Rubí i Terrassa, on hi ha la tira de magatzems dedicats a vendre únicament llums.

Dels 6 que havíem de (i vam) comprar, me n'han de donar 2, que tardaran 2 setmanes en subministrar-los. La resta ja estan instal.lats i tot! Dissabte vam dinar d'hora a casa seva i vam baixar a BCN cap`a les 14.30. Vam arribar a casa meva a les 15h i, com que jo a les 15.30 tenia japo, em va donar el temps just de donar-los indicacions de què volia, com i a on (per cert, sóc molt bo dient-li a la gent què ha de fer!) i me'n vaig anar a japo.

En tornar, ja estaven tots col.locadets. Fantàstic!

Queda tan més maco i acollidor, el pis!!!

Avui em sento especialment guapo i elegant.

En sóc sempre, però avui me'n sento especialment, mira.

Increïble

Avui arribo a casa al vespre i em trobo amb dues cartes del banc (Banc Sabadell, per tots que sapigueu l'estima que els tinc). A la primera que obro, m'informen que el banc ha modificat les condicions de pagament de les targetes de crèdit i que ara cobraran més per tenir una tarja, i per aplaçar el pagament (tot revestit, of course, de millora del servei, més flexibilitat, etc).

A l'altra, m'informen que ara hi ha uns nous crèdits consum i que si vols, pots endeutar-te fins a 60.000€ i estar-te 3 mesos sense pagar. Va acompanyat d'una imatge de compres nadalenques ben embolicades. Del que no informa la lletra grossa és que tot plegat va generant interessos, esclar!

Flipo amb els bancs. Com que el negoci de les hipoteuqes els anirà més magre durant un temps, ara han descobert el negoci dels crèdits consum i (encara més) de les comissions i els interessos. Si fins fa poc tot eren facilitats perquè ens hipotequéssim, ara és perquè consumim desenfrenadament.

Com l'anunci de no sé quina caixa que una dona es compra per impuls una joia caríssima que pagarà en 30.000 "còmodes plaços".

Sempre ho he cregut, però com més va el tema, més penso que si no pots comprar-te una cosa, millor no te la compris. Demanar finançament per una joia, els regals de nadal o unes vacances és una barbaritat.

Tret de coses essencials com un habitatge o un cotxe, si no t'ho pots permetre, no ho compris! Tu cada cop estaràs més endeutat i els antipàtics del Banc Sabadell cada cop seran més rics.

Jo sóc

No he de ser ni bo ni dolent. He de ser. La vida és.

Bo o dolent són qualificacions que atorguem nosaltres i que serveixen per limitar-nos el radi d'acció.

La vida és. L'únic objectiu de la vida és ser.

Jo sóc perquè ho he triat. I faig el que faig perquè ho vull, perquè jo creo la meva realitat.

Jo sóc Déu. Jo creo la meva realitat.

Una cosa que jo creo no pot ser ni bona ni dolenta. Perquè és jo, i jo sóc Déu. per tant, el que creo és un acte de Déu, una extensió de Déu. I si Déu és/ sóc totpoderós, no puc ser ni bo ni dolent. Només sóc.

Jo sóc. Aquesta és l'afirmació més poderosa.

Jo sóc, i he decidit ser tal com sóc en aquesta realitat per experimentar, per viure, per sentir, per jugar, per gaudir. Tot el que faig o "em passa", en realitat és una extensió de Déu volent experimentar els seus poders i capacitats. De Déu volent-se/-me experiementar a mi mateix.

Per tant, jo sóc i jo sóc Déu. Jo trio la meva realitat. Tant per tant, més em val gaudir de tot el que experimenti, perquè ho he triat jo!

Jo sóc.

I he decidit viure plenament i amb honestedat. He decidit gaudir de la felicitat. Si jo sóc, tant per tant, val més ser-ho tot!

Consell de savis vs el primo de zumosol

Els del PSOE em foten bastanta ràbia (això no treu q els he votat i potser en el futur ho tornaré a fer), però s'ha de dir que preparant campanyes electorals són els reis.

Fa unes setmanes al Rajoy se li ocurreix negar el canvi climàtic sense saber que negar el canvi climàtic és dolent, està mal fet, és anatema. I més quan li acaben de donar el Nòbel i el príncep d'Astúries a l'Al Gore. (Això no treu q el vídeo famós de l'Al Gore sigui completament acientífic i que hi hagi bastantes proves científiques per posar en dubte els fonaments de les teories del canvi climàtic. Algun dia exposaré el meu punt de vista sobre el tema.)

Però a sobre de negar una cosa en què creu el 90% de la població i que tothom es pensa que és "veritat més que demostrada científicament", ho nega perquè li ha dit el seu cosí.

Hua hua hua hua!!! Els titulars de l'endemà: Rajoy nega el canvi climàtic perquè li ho diu el 'primo de Zumosol'. L'home va quedar ben desacreditat!!!

I ara el PSOE, deixant les setmanes prudencials perquè no sembli que ho fan com a resposta de, sinó per iniciativa pròpia, presenta el seu "consell de savis" que l'ajudarà a preparar el programa electoral.

Dins del consell de savis hi ha diversos premis Nobel i personalitats rellevants en tots els camps: economistes, sociòlegs, defensors dels drets humans, etc.

Com a camapnya d'imatge no té preu: Mentre q el Rajoy s'autodesacredita amb el cosí de Zumosol (brillants els escuqtxos del Polònia), el PSOE guanya credibilitat i seny amb un consell de savis format per premis Nobel.

Brillant, brillant.

És curiós que el PSOE és fatal comunicant la seva acció de govern. Durant els 4 anys de legislatura, tota la iniciativa comunicativa ha estat en mans de la oposició, i semla que no hagin fet res més que molestar. Un exemple és la crisi de Rodalies a BCN: en gran mesura, es deu a un govern i una ministra amb una política comunicativa més que nefasta.

Però en canvi, a l'hora de planificar camapnyes electorals, són els reis.

Al contrari que els peperos.

Ja puc cantar Victòria!!!!

Perquè des d'ahir sóc l'amo de dues estupendes victòries negres de la talla 45.

Però Òscar, com pots haver caigut en aquesta estúpida moda vuitantera i absurda? Doncs perquè tot torna i, en moda, l'estuipdesa és un valor.

Excusa patillera, ho sé, però mira, tinc el meu cantó frívol i el 'total look' amb trenka negra, pitillos negres i victòries negres em quedarà fantàstic!

Hahahaha :-)

A més, he d'aprofitar q aquesta temporada encara valen només 17€. Perquè la temporada vinent, quan tothom ja en vulgui dur, les faran en 30.000 colors i estampats diferents i valdran 70€. I seguiran sent una sola de goma i un tros de lona.

Igual que les Converse, per altr banda.

Per cert, resulta que les Victoria JA les fan en 30.000 colors i estampats diferents: http://www.calzadosvictoria.com/home_js.html

Si s'ho munten bé, serà com les Munich: de vambes de futbol sala de 20€, a súper fashion amb botiga al Born per 100.

Alga - Algae

El plural d'alga, en anglès, és algae, pronunciat "àlguei", però n'hi solen dir, més freqüentment, seeweed (literalment "males herbes de mar"). Tot això, amb el risc de fer-me pedant i que ningú continuï llegint, m'ha vingut al cap ara que em disposava a fer un post sobre el meu progrés culinari.

Tot ve que el meu profe de japo, el Sr. Amano, deu tenir uns 50 anys però no té una puta arruga. La Gemma i una amiga seva em van comentar que era per la dieta japonesa: molta soja i moltes algues. Per tant, m'he fet un habitual del súper oriental que hi ha a Balmes entre Gran Via i Pelai. Tenen productes de tot àsia (sobretot, i per ordre, xinesos, japonesos i indis) i a preus molt normals, no gens car.

Divendres passat hi vaig comprar uns tes boníssims (el pu-erh és de vici, una passada), tofu i algues wakame i kombu.

Aquestes, juntament amb la nori, són els tres tipus d'alga més comuns al japó. Cercant per la wikipèdia (sóc un wikifan), les algues són dels aliments amb més propietats nutritives (ferro, vitamines, minerals, micronutrients de tot tipus, etc, i l'aliment conegut amb l'aport més baix de calories en relació als nutrients. Una meravella de la natura, en fi!

A més, porten molt antioxidants, són bones per la pell i el sistema digestiu, ajuden a una millor digestió del greix i tenen propietats aprimants per qui ho necessiti, augmenten les defenses, etc

I ara em vull acostumar a menjar-ne. Les vull incorporar a la dieta. Tenen un gust curiós (no desagradable): entre salat i llefiscós. És com menjar verdures tipus bleda però llefiscoses.

L'avantatge és que no cal menjar-ne en grans quantitats.

Si ho afegeixes a verdures o llegums, quasi ni es nota. Amb carn o guisats, encara no hi he aprofundit, però no queda dolent, però el gust és més curiós.

I també vaig comprar tofu. Porta moltes proteïnes, però en teoria és més sa que la carn, ara que tampoc no m'ho crec. Realment crec que s'ha de menjar de tot, i com més variat millor. Però el tofu és bo. De fet, no té gaire gust. És entre farinós, gust a mató, i a pit de pollastre.

És gust a proteïna, que és un dels diferents gustos que la nostra llengua percep. Es veu que la major part de "gustos", en realitat són olors que percebem amb le nas quan masteguem els aliments. Per això quan estem encostipats el menjar quasi no té gust.

Els gustos que percebem amb la llengua són dolç, salat, amargant, àcid i unami. L'unami és el gust a proteïna, i és molt més corrent a l'Àsia que a Occident, i va ser identificat al Japó, perxò se'l coneix internacionalment amb aquesta paraula que en japonès vol dir "gustós" o "saborós".

Total, que també em vull acostumar a incorporar el tofu a la meva dieta.

I al súper oriental aquest és molt més barat q enlloc més que hagi vist: un tros de mig quilo valia 1,80€, mentre que a la majoria de dietètiques i tal no baixa dels tres euros i mig.

Cap de setmana: massa a fer i massa poc temps

Necessito anar al gimnàs!!!!

Després de tres dies a Madrid alimentant-me -fatal- a base d'entrepans bolleria industrial i cafès amb llet, necessito verdures i exercici.

(Per cert, demanar begudes a Madrid cada cop em causa problemes:
- Un café con leche descafeinado, por favor
Me'l prepara, me'l serveix i me'n reasseguro:
- Es descafeinado, verdad?
- No, Usted me ha pedido un café con leche
- Sí, descafeinado!
Resulta que el q a BCN és "un café con leche descafeinado (de máquina)" allà és "un descafeinado (de màquina) con leche".

- Y una cocacola light, por favor
- Una coca light, no?
- Sí, esacto)

Per tant, avui, dissabte i diumenge penso anar cada dia al gimnàs.

I dissabte, a més, vull anar a veure Kawaii, el cicle d'exposicions sobre l'art contemporani japonès a la Fundació Miró. La primera exposició del cicle, d'una pintora que en vaig verue fotos dels quadres i em va agradar molt, s'acaba diumenge, o sigui q per força hi he d'anar el capde.

Però és que demà de 9-11 em porten la compra del Mercawoman i a les 15.30 tinc classe de japo (avui al vespre, quan arribi a casa del gym, he de repassar-me els apunts i passar-los a net, és l'única manera d'avançar).

Demà per sopar hem quedat tots els de la colla (que bé, a sopar fora, en tinc moltes ganes!!!).

Estic pensant que podria anar a veure Kawaii diumenge al matí i anar al gym diumenge tarda. Seria més realista i tindira un dissabte menys estressat.

Però és que, en teoria, si vull anar according to schedule, diumenge he d'estudiar 2 temes de física (el 2n d'Anàlisi matemàtic I, sobre els números enters, i el 1r d'Àlgebra, introductori).

En resum, capde sobreocupat, again.

No em queixo. Jo m'ho he buscat!

SIMO, la premsa madrilenya i la qualitat de vida

Ahir vaig arribar de Madrid, després d'haver-me estat des de dilluns al SIMO. Ja és un tòpic que cada any és pitjor, però aquest pitjor que mai. Menys espai, menys expositors, menys visitants i de menor qualitat.

L'any que ve clarament no hi anirem.

Anar a SIMO em permet també fer una radiografia de la societat madrilenya. A la fira ens donen gratis alguns diaris (El País, El Mundo, La razón, i premsa econòmica). La Razón ja ni me la miro, The Country me'l miro més o menys i el World el fullejo.

Suposo que alguna cosa em devia qeudar d'haver estudiat periodisme, però tinc un interès quasi antropològic per analitzar la premsa (i les telenotícies) d'altres llocs. El primer que em sobta sempre de la premsa madrilenya en general és que és molt més agressiva, fins i tot els diaris gratuïts tipus 20 Minutos o Qué són encara pitjors a Madrid.

I el disseny també és com més queco. Però això és general de la ciutat. A nivell estètic sembla haver-se estancat als 50s. Ho perceps al metro (des de la senyalètica fins als cartells d'anuncis), pel carrer, en com vesteix la gent. És subtil, però cert nogensmenys. En general, crec, és un ambient més conservador.

I tornant als diaris, el nou disseny del The Country l'han fet per assemblar-se més al Mundo, trobo: en la tipografia, etc.

Però el més curiós és que sembla que et trobis en un altre país. Agafem la premsa d'ahir. Del que llegia als diaris madrilenys d'ahir -tots ells, independentment de la seva inclinació ideològica- al que vaig pdoer veure després a l'aeroport on vaig estar-me mirant el Periódico i em vaig comprar La Vanguàrdia (de debò, la trobo a faltar), no hi havia cap notícia igual. Semblava que et trobiessis en dos universos paral.lels.

Els rotatius madrilenys parlaven de les crítiques i contracrítiques a les últimes paraules de l'Ansar i re-analitzaven la sentència de l'11-M; els barcelonins destacaven les paraules de Montilla en l'entrega dels premis Blanquerna a Madrid, tema sobre el qual els diaris madrilenys ni caso.

Però en temes mensy de política i més d'interès humà, on la Vang et feia una radiografia a doble pàgina del per què els joves cada cop s'inicien al sexe més d'hora, el Mundo treia, també a doble pàgina, tot de fotos de vestits de núvia -dels anys 50 fins ara- per inspirar totes aquelles a qui els arriba 'el gran dia' (q també deu ser el de perdre la virginitat, però passant per l'altar).

De debò, la secció de religió de la Vang sembla hiper futurista i hiper liberal al costat de qualsevol article dels diaris madrilenys. I hi sumo també el País, que no sé per què, cada cop el trobo més espanyol, més madrileny i, si bé sens dubte és el més obert i plural d'aquesta ciutat, cada cop és menys objectiu.

En fi, que m'alegro de tornar a casa!

Crec que, malgrat que en d'altres aspectes BCN i Madrid són més properes i similars del que ens volen fer creure, em costari viure en una ciutat oficialment i manifestament tan carca.

De fet, en parlàvem l'altre dia amb el Clay. Sempre he pensat que si TotemGuard fracassés i haguéssim de xapar, me n'aniria algun temps a alguna altra ciutat a fotre pasta. A Londres els sous són estratosfèrics (els preus també), però no m'agrada per viure-hi. De les que he vist, triaria per Nova York o París. En els dos casos, si vius a París-ciutat o a Manhattan, tens molta qualitat de vida. A Manhattan els sous també són estratosfèrics, i a París no, però podria treballar de representant o responsable del mercat ibèric d'alguna companyia francesa i cobrar bé.

També m'agrada molt Berlín, però difícilment t'hi pots guanyar molt bé la vida.

En fi, són reflexions teòriques, perquè no passarà. De fet, crec que en un parell d'anys Totem donarà moltes sorpreses.