Ajut social

Tornant ahir de sopar amb amics, estàvem al Paral.lel despedint-nos d'una amiga quen, de cop i volta, se'ns acosta un captaire: "Me puedes escuchar un momento?". La primera reacció vas ser que no, però hi vam acabar parlant. Va explicar que portava tres setmanes dormint al carrer i que només volia un tiquet de bus o una T-10 que li quedés un sol viatge per poder agafar un bus per anar a no sé quin alberg per indigents de la Zona Franca.

Va explicar que havia anat a menjadors socials de l'Ajuntament però que només li donen menjar tres dies. Al quart, li demanen un vale per poder-hi menjar; va explicar també que l'assistenta social no el podia ajudar gaire més i que per tenir accés a no sé quin benefici havia de mostrar el padró municipal, però que ell estava empadronat a Salou i que quan se'n va anar a Salou (colant-se a trens) per demanar-lo, li van dir que per donar-li el certificat d'empadronament havia de mostrar l'imprès d'aquest benefici social que havia volgut demanar en primer lloc.

I que ara volia internar-se a l'Hospital de Mar per fer-se proves pq està molt malament de salut i que s'hi estaria com 20 dies.

L'home anava tot esparracat, amb les sabates completament foradades, les mans plenes de ronya i els ulls quenomés se li veien les òrbites en blanc. Devia anar col.locat.

Finalment, quan ja se n'anava, va dir que no ens preocupéssim, que segurament la setmana que ve començaria a treballar en una benzinera de Montcada.

Li vaig donar 1€. Em sembla que era la primera vegada a la vida que donava caritat a algú.

El tema és que, després pensant-hi, m'ha aixecat un dilema -podríem-dir-n'hi- de caire moral.

Personalment penso que a la societat s'ha de potenciar que cadascú pugui aconseguir el que es proposi. Una societat amb igualtat d'oportunitats. El que hi ha ara no ho és (ni molt menys), però és el més aprop que hi hem estat mai. En aquest sentit, penso que el món va bé.

Una societat amb igualtat d'oportunitats seria aquella en què tothom pugui aconseguir, per propis mitjans, allò que es proposi, l'estil de vida que vulgui (sempre respectant els altres, etc, of course), ja sigui ser ric, dedicar-se a la pintura, anar a viure al mig del bosc o criar fills.

Ara bé, la igualtat d'oportunitats també comporta dues coses:
- Responsabilitats corresponents a allò que et proposis
- Assumir riscos corresponents a allò que et proposis.

En aquest sentit, sóc bastant lliberal i penso que les societats que ho donen tot mastegat als ciutadans, a la vegada eliminen els incentius per "currar-t'ho" i aconseguir coses.

Evidentment no estem parlant de la llei de la selva, i hi ha d'haver uns mínims garantits: educació, sanitat, justícia, seguretat, etc... Aquests "mínims garantits" poden anar variant, però crec que en cap cas s'ha de ser sobreprotector.

Tot aquest divagar a què treu cap? Doncs que ahir després de l'encontre a la tercera fase amb l'indigent, pensava: I és just que hi hagi gent en estat d'indigència?

Però evidentment la pregunta no és aquesta. Si fins aquí hem estat d'acord, la pregunta és: com ens ho fem perquè tothom que ha intentat coses i n'ha assumit els riscos corresponents, es pugui tornar a aixecar? Com ho fem perquè tothom pugui tenir una segona oportunitat?

I tornant a l'indigent: quin ajut cal donar-li (ssi és que cal) perquè torni a aixecar-se per si mateix, es torni a crear un projecte de vida i es reintegri en la societat?

Penso que l'ajut tradicional, sigui de fonts governamentals (Gene, ajuntaments, etc), sigui de fonts religioses o ONGs (Càritas, etc) basat en donar roba, oferir menjadors socials, albergs on dormir, etc pot estar mal enfocat. He de dir que no en conec prou el funcionament i no voldria criticar una cosa que no conec, però si es limitessin a oferir un lloc on estar, on mnejar calent i, fins i tot, a donar uns diners perquè la persona pugui anar tirant, això no és ajudar.

Això és sumir a la persona en un estat de dependència, és dir-li: ui pobret, com que ets pobre i desgraciat i no et pots solucionar tu els teus problemes, i ja no podràs er res de profit a la vida, aquí al menys podràs dormir calent.

L'ajut social ha de servir com a revulsiu perquè la persona reaccioni. Donar menjar i un lloc on dormir pot servir de manera puntual, però el que cal, principalment, potser és ajudar-la psicològicament que no se senti un fracassat i rebutjat; que es vegi com el que és: una persona que ha passat per una experiència de la que pot aprendre per renéixer amb més força i saviesa, com l'au Fènix.

I també ajudar-la a trobar feina. Segur que podrien cobrir molts llocs de treball, des de fàbriques, neteja forestal, etc. I oferir-los també un pla de formació perquè no es quedin estancats ni tornin a "caure" quan encara estan en una situació dèbil.

Aquests haurien de ser els tres elements per una ajuda efectiva: tractament psicològic, inserció laboral, pla de formació.

En l'actualitat, Catalunya dóna a les persones en risc d'exclusió social per pobresa un sou mínim, el PIRMI, que n'hi diuen, que és d'uns 300€. Aquests diners es donen, simplificant, sense cap requisit a canvi. Penso que no és bo per al destinatari. Seria molt més eficient dir-li: mira,et donem X diners, però a canvi en 6 mesos has de trobar una feina. ens comprometem amb tu a ajudar-t'hi. Tenim un servei que t'ajudarà a trobar-ne. Ara bé, si t'hi negues, a la tercera oferta de treball que no t'hi presentis et retirem l'assignació.

D'aquesta manera la persona no estaria desamparada, se li prestaria un ajut que la permetria reintegrar-se a la societat i aquesta, a la vegada, no es convertiria en un pou sense fons. Perquè com tot a la vida, les coses gratis solen ser una mala opció. El que és gratis, acaba sortint car: per una banda, si no, són recursos públics mal emprats; per l'altra, no tens cap incentiu per sortir del teu forat actual.

Ajut social

Tornant ahir de sopar amb amics, estàvem al Paral.lel despedint-nos d'una amiga quen, de cop i volta, se'ns acosta un captaire: "Me puedes escuchar un momento?". La primera reacció vas ser que no, però hi vam acabar parlant. Va explicar que portava tres setmanes dormint al carrer i que només volia un tiquet de bus o una T-10 que li quedés un sol viatge per poder agafar un bus per anar a no sé quin alberg per indigents de la Zona Franca.

Va explicar que havia anat a menjadors socials de l'Ajuntament però que només li donen menjar tres dies. Al quart, li demanen un vale per poder-hi menjar; va explicar també que l'assistenta social no el podia ajudar gaire més i que per tenir accés a no sé quin benefici havia de mostrar el padró municipal, però que ell estava empadronat a Salou i que quan se'n va anar a Salou (colant-se a trens) per demanar-lo, li van dir que per donar-li el certificat d'empadronament havia de mostrar l'imprès d'aquest benefici social que havia volgut demanar en primer lloc.

I que ara volia internar-se a l'Hospital de Mar per fer-se proves pq està molt malament de salut i que s'hi estaria com 20 dies.

L'home anava tot esparracat, amb les sabates completament foradades, les mans plenes de ronya i els ulls quenomés se li veien les òrbites en blanc. Devia anar col.locat.

Finalment, quan ja se n'anava, va dir que no ens preocupéssim, que segurament la setmana que ve començaria a treballar en una benzinera de Montcada.

Li vaig donar 1€. Em sembla que era la primera vegada a la vida que donava caritat a algú.

El tema és que, després pensant-hi, m'ha aixecat un dilema -podríem-dir-n'hi- de caire moral.

Personalment penso que a la societat s'ha de potenciar que cadascú pugui aconseguir el que es proposi. Una societat amb igualtat d'oportunitats. El que hi ha ara no ho és (ni molt menys), però és el més aprop que hi hem estat mai. En aquest sentit, penso que el món va bé.

Una societat amb igualtat d'oportunitats seria aquella en què tothom pugui aconseguir, per propis mitjans, allò que es proposi, l'estil de vida que vulgui (sempre respectant els altres, etc, of course), ja sigui ser ric, dedicar-se a la pintura, anar a viure al mig del bosc o criar fills.

Ara bé, la igualtat d'oportunitats també comporta dues coses:
- Responsabilitats corresponents a allò que et proposis
- Assumir riscos corresponents a allò que et proposis.

En aquest sentit, sóc bastant lliberal i penso que les societats que ho donen tot mastegat als ciutadans, a la vegada eliminen els incentius per "currar-t'ho" i aconseguir coses.

Evidentment no estem parlant de la llei de la selva, i hi ha d'haver uns mínims garantits: educació, sanitat, justícia, seguretat, etc... Aquests "mínims garantits" poden anar variant, però crec que en cap cas s'ha de ser sobreprotector.

Tot aquest divagar a què treu cap? Doncs que ahir després de l'encontre a la tercera fase amb l'indigent, pensava: I és just que hi hagi gent en estat d'indigència?

Però evidentment la pregunta no és aquesta. Si fins aquí hem estat d'acord, la pregunta és: com ens ho fem perquè tothom que ha intentat coses i n'ha assumit els riscos corresponents, es pugui tornar a aixecar? Com ho fem perquè tothom pugui tenir una segona oportunitat?

I tornant a l'indigent: quin ajut cal donar-li (ssi és que cal) perquè torni a aixecar-se per si mateix, es torni a crear un projecte de vida i es reintegri en la societat?

Penso que l'ajut tradicional, sigui de fonts governamentals (Gene, ajuntaments, etc), sigui de fonts religioses o ONGs (Càritas, etc) basat en donar roba, oferir menjadors socials, albergs on dormir, etc pot estar mal enfocat. He de dir que no en conec prou el funcionament i no voldria criticar una cosa que no conec, però si es limitessin a oferir un lloc on estar, on mnejar calent i, fins i tot, a donar uns diners perquè la persona pugui anar tirant, això no és ajudar.

Això és sumir a la persona en un estat de dependència, és dir-li: ui pobret, com que ets pobre i desgraciat i no et pots solucionar tu els teus problemes, i ja no podràs er res de profit a la vida, aquí al menys podràs dormir calent.

L'ajut social ha de servir com a revulsiu perquè la persona reaccioni. Donar menjar i un lloc on dormir pot servir de manera puntual, però el que cal, principalment, potser és ajudar-la psicològicament que no se senti un fracassat i rebutjat; que es vegi com el que és: una persona que ha passat per una experiència de la que pot aprendre per renéixer amb més força i saviesa, com l'au Fènix.

I també ajudar-la a trobar feina. Segur que podrien cobrir molts llocs de treball, des de fàbriques, neteja forestal, etc. I oferir-los també un pla de formació perquè no es quedin estancats ni tornin a "caure" quan encara estan en una situació dèbil.

Aquests haurien de ser els tres elements per una ajuda efectiva: tractament psicològic, inserció laboral, pla de formació.

En l'actualitat, Catalunya dóna a les persones en risc d'exclusió social per pobresa un sou mínim, el PIRMI, que n'hi diuen, que és d'uns 300€. Aquests diners es donen, simplificant, sense cap requisit a canvi. Penso que no és bo per al destinatari. Seria molt més eficient dir-li: mira,et donem X diners, però a canvi en 6 mesos has de trobar una feina. ens comprometem amb tu a ajudar-t'hi. Tenim un servei que t'ajudarà a trobar-ne. Ara bé, si t'hi negues, a la tercera oferta de treball que no t'hi presentis et retirem l'assignació.

D'aquesta manera la persona no estaria desamparada, se li prestaria un ajut que la permetria reintegrar-se a la societat i aquesta, a la vegada, no es convertiria en un pou sense fons. Perquè com tot a la vida, les coses gratis solen ser una mala opció. El que és gratis, acaba sortint car: per una banda, si no, són recursos públics mal emprats; per l'altra, no tens cap incentiu per sortir del teu forat actual.

Sóc fan núm 1 del Risto

Fins ara només havia sentit frases sueltes del Risto. Diumenge vaig enganxar tota la nominació del jutges d'Operación Triunfo i el Risto va estar genial. El tio és un provocador, però diu les coses clares q la resta no s'atreveixen i fa comentaris que, si els concursants els digereixen els poden ajudar molt.

Em va encantar el que li va dir a la Lorena: "si puedes definir el amor, es que no estás enamorado. Y lo mismo me pasa contigo: se definir las razones por las que me gustas. Eres guapa, de buen ver, tienes muy buena presencia en el escenario, eres sencilla, tienes buena voz, cantas las caniones con muy buena técnica. Pero sin embargo, esto no es suficiente. No estoy enamorado. Y tu tarea para las próximas semanas tiene que ser llegar a enamorarme.

"Para que lo entiendas: Eres como un consolador. Ejecución perfecta, pero teriblemente fría en el sentimiento. Tu reto de aquí a la final es hacerme llorar"

M'ENCANTA LA FRASE!!!!! SÚPER LAPIDÀRIA!!!! La penso fer servir!!!!!!!!!!! :-D

Ho podeu veure a http://www.youtube.com/watch?v=eUTfvQn3Lfc&mode=related&search=

O el que li va dir en el Caranèn (http://www.youtube.com/watch?v=YVTFVU83JHQ&mode=related&search=) o a la Saray (http://www.youtube.com/watch?v=GrXAkU2PwGo)...

Coses que no entenc

Fa temps que no feia cap post amb un llistat, i ja toca. A més, te tant en tant, he de desfermar el meu costat criticon.

Avui, coses que no entenc:

1- Per què els okupes han de tenir un tracte suau quan envaeixen la propietat privada d'algú amb l'excusa de fer-hi "arts escèniques i teatre". Si jo entrés a ocupar una oficina amb l'excusa que vull fer "software informàtic", per dir alguna cosa, tindrien alguna contemplació amb mi? Qui vulgui algo, que s'ho curri, tu! Les mateixes lleis per tothom.
I què vols que et digui (des d'un punt de vista personal) uns paios de vint-i-pico, trenta o quaranta anys, sense ofici ni benefici i que es dediquen a fer allanamiento de morada, els trobo uns delinqüents. Si volen viure de gorra i fer teatre, hi ha un lloc estupendo al c/Entença: la Model.

2- Els ecologistes de la fi del món. Sempre es queixen que s'està desforestant, que contaminem molt, que som uns irresponsables, que l'any 2xxx (a cada nou informe és una data desastrosa, però un pèl més tard que a l'anterior) ens haurem carregat el planeta, etc. I resulta que el planeta d'està reforestant (i on més... a Espanya, que segons els ecologistes està al límit de la deforestació). Resulta que els punts més crítics són l'Amazonia i Indonèsia, però s'espera que també allà en els propers 10 anys la tendència s'hagi invertit. Tot això segons un informes de no sé quin organisme internacional, i van dir-ho l'altre dia en un programa de media mabient de La 2.
També resulta que el forat de la capa d'ozó es comença a tancar, que segons multitud d'estudis el nivell de contaminació humana no pot ser el causant del canvi climàtic; que el problema es q la meteorologia es fixa per fer les estadísitques de temperatura i precipitacions en terminis massa curts, i q històricament, curiosament elntre el 1940-1970 la temperatura de la Terra va ser insòlitament massa freda (justament en el període de més intensa industrialització!). Podria dir moltes més dades, però no cal. En general, hi ha molt ecologista suelto que li encanta pensar que els humans som dolents, lo pitjor i els culpables de tots els mals. I com que als mitjans de comunicació els encanta donar notícies negatives (fem una estadística: en un informatiu, quantes notícies són de desgràcies, i quantes de coses positives?), els donen molta corda.

3- Per què tant d'èmfasi amb l'aeroport del Prat i els vols intercontinentals, quan BCN no és capaç de tenir un transport públic que funcioni en condicions.

4- Per què per ser espiritual s'ha de ser vegetarià i vestir de blanc. Vaig anar fa un parell de caps de setmana a un retir de meditació d'una organització, Brahma Kumaris, índia i, tot i que arreligiosa, amb un rerefons cultural hindú. El tema és que van començar a parlar del karma ("és com un compte bancari, en pots posar o treure, i el mal karma el pagaràs en vides futures"), i de que s'ha de ser vegetarià, perquè els animals pateixen. I jo els dic:
- i les plantes no?
- no, és diferent, perquè els animals tenen ànima... i les plantes no!
- però les plantes també són éssers vius, no?
I recomanaven vestir de blanc perquè "atrau les energies positives".
Bestieses!

En fi, volia fer la llista de 5 ítems però em quedo curt. Es lo q hay

Ja entenc el perquè de tot el d'ahir

Ben bé que quan m'enfado, m'enfado. Abans m'enfadava menys, o ho exterioritzava menys. M'ho menjava més. El punt d'inflexió va ser anar a reflexo amb la Griselda. El punt que tenia més afectat era el q reflecteix (suposo q aq és el verb adequat, si ens atenim a l'arrel del mot 'reflexoteràpia') el fetge. I el fetge és on guardem l'ira, la ràbia, la rancúnia.

Quan m'ho va començara tractar vaig estar un mes que saltava a la primera de canvi: m'emprenyava amb la gent del metro que no anava per la dreta en els passadissos, i feia "operació colzes fora" per atacar-los si no s'apartaven del meu camí. M'emprenyava per tot, i vaig tenir un parell o tres d'enganxades súper fortes, que jo flipava, amb la Meritxell.

I després, ja va estar. L'ira que tenia dins meu va desaparèixer i he entrat en un moment de calma, pau i tranquil.litat. Fins ahir, que ja vaig començar el dia cabrejadíssim amb el tramvia i el vaig acabar picadíssim per un altre tema (veure els 2 posts d'ahir). El cabreig del vespre em va afectar més del que preveia, i me'n vaig anar a dormir encar donant-li voltes al tema, i m'he llevat encara de mala lluna.

Lo fort del cas és q si estic cabrejat, ho projecto amb tothom. Em muntava discussions mentals -per xorrades- amb el Clay, amb el meu pare, amb tothom.

Ahir a la nit vaig començar a llegir un nou llibre, 'Inspiration, Your Ultimate Calling', del Wayne W. Dyer (conegudíssim per Tus Zonas Erróneas que jo no he llegit). I avui, en plena reflexió sobre per què em va afectar tant el tema del vespre, i que en el fons tot era causat pq esperava un agraïment que no va arribar i q només van ser més exigències, "bordura" i retrets, llegeixo:

"Commit to at least one daily experience where you share somethingof yourself with no expectation of being acknowledged or thanked..."

I he pensat "voilà". En el clau. Visca les casualitats! Està clar, doncs, que tot el d'ahir va passar pq havia de passar, pq n'havia d'aprendre i millorar un aspecte de la meva personalitat una mica flaky.

Curiosament, després de lllegir això, reconèixer-ho, notar la típica pell de gallina que se'm posa quan reconeixo una coincidència significativa, i somriure per a mi mateix, m'ha sobrevingut una gran tranquil.litat. "JA ENTENC el perquè de tot el d'ahir! com sempre, la resposta és en mi mateix!"

I per més inri de coincidència, després de llegir-ho i reconèixer-ho, ha sigut la meva parada i he baixat del metro. Total, que el trajecte ha durat lo just perquè jo llegís el q havia de llegir.

Fenomenal.

-----------------

Avui me'n vaig de cap de setmana de retir de meditació a un poble q es diu St Martí de Sesgueioles q està a prop d'un altre poble q es diu Calaf q està entre Lleida i Igualada. Representa q hi vas per aprendre a meditar. A veure. Serà interessant saber què n'aprenc de mi mateix.