Demanar-me ajuda

Hi ha un tema personal que m'adono que he de solucionar. si algú em demana ajuda, m'agrada ajudar la gent, i tendeixo a desviure'm per ajudar en tot el que puc. Ara bé, hi ha gent que no rep bé el meu ajut o que després no en fa cas (tot i q jo veig ben clar q és el q han de fer, q és la millor via). I aleshores ve quan em mosquejo.

Em mosquejo quan veig que tot el meu esforç, el meu desviure'm, no s'ha tingut en compte o no em sembla que s'ha "despreciat". O quan qui havia demanat ajuda segueix igual de negatiu, igual "de no puc no puc no puc".

Un factor que augmenta el meu enfadament és si, aquest demanar ajuda, suposa involucrar altra gent i, després d'haver movilitzat d'altres persones, es desestima.

Un dels cops més sonats va ser el cap d'any 2005-06 passat amb els de Sabadell i avui m'acaba de passar amb una altra persona.

En aquestes ocasions acabo reaccionant enrabiant-me i decidint "passar" en endavant. Com vaig decidir no insitir mé als de Sabadell per cap activitat, p. ex.

En general el motiu de l'enfado és quan em sembla que no se'm té en compte, que no es tenen en compte els meus esforços. Mira, em subleva...

I si la persona destinatària dels meus esforços inicials i el meu enfado posterior se n'adona i es disculpa, doncs no passa res, ho entenc. Però si no, llavors sí que tendeixo a optar per passar pàgina i distanciar la relació.

El meu dilema és:
- M'hauria d'enfadar menys? Hauria d'entendre que demanar ajuda no vol dir voler-la acceptar i que cadascú va als seus ritmes. Que això no vol dir anar a putejar-me... Aquest és el tema, però no és fàcil...
- Amb algú que repetidament té aquests comportaments me n'hauria de distanciar? Hauria de "marcar la ratlla"? Perquè si ho faig, em sap greu i penso que només estic sobrerreaccionant. Per l'altre, no vull estar envoltat d'aprofitats. I tendeixo a guardar rencor (a no ser, repeteixo, q em demanin disculpes, en tal cas tot canvia)

En el fons, potser sí que tota la situació no és més q un cert complex d'inferioritat: algú et demana alguna cosa i et desvius x ajudar-lo i ESPERES la seva reacció d'agraïment reconeixient l'esforç. Si aquesta reacció no arriba, t'emprenyes. És una dependència emocional.

Senzillament he d'aprendre a donar perquè sí, perquè decideixo que ho vull, sense esperar RES a canvi.

El puto tram dels collons i el transport públic ruïnós de BCN en general

Avui al matí m'he emprenyat com una mona. Primer, el metro es queda parat a Plaça del Centre durant com 4 minuts perquè les portes quedaven mal tancades i, per tant, el trne no podia arrencar. No és la priemra vegada que passa i, com sempre, el conductor ha dit per megafonia "Señores pasajeros les habla el conductor, Por favor abran todas las puertas del tren". Un cop totes obertes, les ha tancat, shan tancat bé i hem pogut marxar.

Certament BCN pateix de desídia institucional i desinversions. Les culpes són moltes, variades i interminables. Per tant, no hi entraré. Només espero que tots els plans de millora que cada dia es llegeixen als diaris arribin mai a concretar-se, i q sigui aviat.

El tren en què anava era del mateix tipus que recordo quan amb 7 anys o aixís amb l'escola ens van portar d'excursió al metro i vam quedar tots flipats de lo moderns que eren i que "anunciaven les estacions"!!!

Però esclar, vint-i-algo anys més tard, foten puta pena. I els de la línia verda no són dels pitjors, només cal anar per la línia groga o la blava.

Com cada matí, havia de fer transbord a Maria Cristina amb el tram fins a Francesc Macià. Arribo i no es veia cap tranvia a prop ni cap q hagués marxat feia poc. Amb un sospir de paciència, miro a la pantalla i indicava un temps d'espera fins al proper tram de... 7 minuts!!

He acabat anant-me'n a agafar el bus.

Els trams funcionen fatal. O sigui, van bé, són pràctics i còmodes d'accedir-hi, però no encaixen bé a la ciutat i qui els va pensar es nota que viatja en cotxe oficial i no en transport públic com els seus governats.

No pot ser que en el tram comú de les 3 línies del Baix Llobregat, en plena hora punta d'un feiner, el proper tram passi en 7 minuts! I vés a saber quants en feia que no en passava cap!!

Evidentment no sempre és així, auqesta setmana porten anant especialment malament, però malgrat tot el temps mig d'espera deu ser d'uns 4 minuts. Això vol dir que en el moment que els ramals se separen cadascun té una freqüència (repeteixo, en dia feiner en hora punta) de 12 minuts???!!! És senzillament inaceptable.

I un cop hi puges, tardes 5 minuts a fer tres parades, perquè es queda eternament parat a cada semàfor. Els cotxes segueixen tenint prioritat semafòrica.

La pitjor cruïlla és a Diagonal-Numància, on l'espera dins del tram parat enmig del carrer i amb els cotxes passant s'eternitza.

Jo senzillament no ho entenc. Hi ha alguna cosa que no em quadra: Quan surten per la tele o a xerrades que he anat sobre el transport públic, els polítics i defensors del transport públic (com els de la PTP, p. ex.) s'omplen la boca parlant de "graus de satisfacció del 90% amb el tram" i com ha augmentat el nombre d'usuaris en els 2-3- anys que porta en servei. Jo no ho entenc.

Les estadísitques són la millor manera de dir mentides, i si tots aquests que tan en parlen alguna vegada s'hi acostessin -a banda de per tallar cintes d'inauguracions quan s'acosten les eleccion- veurien que el tram no funciona bé. Veurien que funciona molt malament:
- 40 minuts per anar de Francesc Macià fins a la parada de TV3. La òstia de lent, quan en moto en tardarien 10
- No gaudeix de prioritat semafòrica enlloc
- S'espatlla cada dos per tres, i quan passa tota la xarxa se'n ressenteix. No hi ha mecanismes ben dissenyats del que, en informàtica, es coneix com a "alta disponibilitat", q si falla un element es pugui seguir funcionant sense que afecti de forma rellevant el rendiment.
- Hi ha poca freqüencia de pas!

Per anar de casa meva al C/ Olivera fins a l'oficina a Francesc Macià a peu tardo 32 minuts. Quan hi havia anat en bici, arribava suat perdut, però m'ho feia en 7 minuts. I en transport públic en tardo 27. Inacceptable.

I els polítics de torn, en comptes de reconèixer l'error que ha estat implantar el tramvia en aquestes condicions en comptes d'alguna cosa eficient, encara s'estranyen que Barcelona perdi competitivitat i segueixen parlant d'estendre la xarxa per tota la Diagonal per sobre terra! I aleshores, el dia que això passi, la forma més ràpida de moure'm per la ciutat serà muntant les meves tortugues Sydney o Camberra.

APÈNDIX
El tram va a pedals; els busos tarden moltíssim perquè el trànsit està sempre col.lapsat; el metro està envellit, la xarxa és insuficient i les millores tardaran anys a notar-se; i la RENFE és lo pitjor de lo pitjor... el dia que funciona, perquè quan no (que és l'habitual últimament) els trens de Calcuta són un model de modernitat comparativament.

Ah, i el transport públic arriba on arriba, perquè si et vols moure entre dos punts de l'Àrea Metropolitana un dels quals no sigui Barcelona, l'única alternativa real és el cotxe.

El puto tram dels collons i el transport públic ruïnós de BCN en general

Avui al matí m'he emprenyat com una mona. Primer, el metro es queda parat a Plaça del Centre durant com 4 minuts perquè les portes quedaven mal tancades i, per tant, el trne no podia arrencar. No és la priemra vegada que passa i, com sempre, el conductor ha dit per megafonia "Señores pasajeros les habla el conductor, Por favor abran todas las puertas del tren". Un cop totes obertes, les ha tancat, shan tancat bé i hem pogut marxar.

Certament BCN pateix de desídia institucional i desinversions. Les culpes són moltes, variades i interminables. Per tant, no hi entraré. Només espero que tots els plans de millora que cada dia es llegeixen als diaris arribin mai a concretar-se, i q sigui aviat.

El tren en què anava era del mateix tipus que recordo quan amb 7 anys o aixís amb l'escola ens van portar d'excursió al metro i vam quedar tots flipats de lo moderns que eren i que "anunciaven les estacions"!!!

Però esclar, vint-i-algo anys més tard, foten puta pena. I els de la línia verda no són dels pitjors, només cal anar per la línia groga o la blava.

Com cada matí, havia de fer transbord a Maria Cristina amb el tram fins a Francesc Macià. Arribo i no es veia cap tranvia a prop ni cap q hagués marxat feia poc. Amb un sospir de paciència, miro a la pantalla i indicava un temps d'espera fins al proper tram de... 7 minuts!!

He acabat anant-me'n a agafar el bus.

Els trams funcionen fatal. O sigui, van bé, són pràctics i còmodes d'accedir-hi, però no encaixen bé a la ciutat i qui els va pensar es nota que viatja en cotxe oficial i no en transport públic com els seus governats.

No pot ser que en el tram comú de les 3 línies del Baix Llobregat, en plena hora punta d'un feiner, el proper tram passi en 7 minuts! I vés a saber quants en feia que no en passava cap!!

Evidentment no sempre és així, auqesta setmana porten anant especialment malament, però malgrat tot el temps mig d'espera deu ser d'uns 4 minuts. Això vol dir que en el moment que els ramals se separen cadascun té una freqüència (repeteixo, en dia feiner en hora punta) de 12 minuts???!!! És senzillament inaceptable.

I un cop hi puges, tardes 5 minuts a fer tres parades, perquè es queda eternament parat a cada semàfor. Els cotxes segueixen tenint prioritat semafòrica.

La pitjor cruïlla és a Diagonal-Numància, on l'espera dins del tram parat enmig del carrer i amb els cotxes passant s'eternitza.

Jo senzillament no ho entenc. Hi ha alguna cosa que no em quadra: Quan surten per la tele o a xerrades que he anat sobre el transport públic, els polítics i defensors del transport públic (com els de la PTP, p. ex.) s'omplen la boca parlant de "graus de satisfacció del 90% amb el tram" i com ha augmentat el nombre d'usuaris en els 2-3- anys que porta en servei. Jo no ho entenc.

Les estadísitques són la millor manera de dir mentides, i si tots aquests que tan en parlen alguna vegada s'hi acostessin -a banda de per tallar cintes d'inauguracions quan s'acosten les eleccion- veurien que el tram no funciona bé. Veurien que funciona molt malament:
- 40 minuts per anar de Francesc Macià fins a la parada de TV3. La òstia de lent, quan en moto en tardarien 10
- No gaudeix de prioritat semafòrica enlloc
- S'espatlla cada dos per tres, i quan passa tota la xarxa se'n ressenteix. No hi ha mecanismes ben dissenyats del que, en informàtica, es coneix com a "alta disponibilitat", q si falla un element es pugui seguir funcionant sense que afecti de forma rellevant el rendiment.
- Hi ha poca freqüencia de pas!

Per anar de casa meva al C/ Olivera fins a l'oficina a Francesc Macià a peu tardo 32 minuts. Quan hi havia anat en bici, arribava suat perdut, però m'ho feia en 7 minuts. I en transport públic en tardo 27. Inacceptable.

I els polítics de torn, en comptes de reconèixer l'error que ha estat implantar el tramvia en aquestes condicions en comptes d'alguna cosa eficient, encara s'estranyen que Barcelona perdi competitivitat i segueixen parlant d'estendre la xarxa per tota la Diagonal per sobre terra! I aleshores, el dia que això passi, la forma més ràpida de moure'm per la ciutat serà muntant les meves tortugues Sydney o Camberra.

APÈNDIX
El tram va a pedals; els busos tarden moltíssim perquè el trànsit està sempre col.lapsat; el metro està envellit, la xarxa és insuficient i les millores tardaran anys a notar-se; i la RENFE és lo pitjor de lo pitjor... el dia que funciona, perquè quan no (que és l'habitual últimament) els trens de Calcuta són un model de modernitat comparativament.

Ah, i el transport públic arriba on arriba, perquè si et vols moure entre dos punts de l'Àrea Metropolitana un dels quals no sigui Barcelona, l'única alternativa real és el cotxe.

Aquí teniu les fotos d'Olot, que no sé per què no me les deixava adjuntar dins el post anterior...

Els 7 hàbits de la gent altament eficient a Olot

Això va a tungades. I he de reconèixer que últimament no estic gaire blogador...

El capde passat vam anar a Olot a veure l'Edu i a fotre el dominguero pel volcà de Sta Margarida i la Fajeda den Jordà. També vam aprofitar per sortir de festa divendres a la nit (vam acabar bastant perjudicats, com podeu veure a les fotos) i dissabte, q vam anar a cantar karaoke.

Però bueno, tu, m'hi he d'obligar, a escriure! Perquè oi que vull mantenir un blog, doncs s'ha d'alimentar regularment! Per tant, dins de la meva nova fase de súper organització he decidit que al menys un cop a la setmana he d'actualitzar el blog.

M'estic organitzant en molts aspectes: un dia a la setmana vull cuinar. No fer-me el sopar, sinó cuinar: anar a comprar el menjar, dedicar-li 1 horeta o dues, etc. Ahir va ser el primer dia i em vaig currar una crema de verdures boníssima i un estofat de tofu que no estava gens malament. La veritat és que ahir epr sopar em va decebre: volia copiar un Morocan stew que vaig tastar en un vegetarià d'Edmiburg quan hi vaig nar fa 3-4 setmanes, però em va agradar més el del restaurant escocès. Ara bé, com que en va sobrar un fotimer perquè he de millorar el tema racions, avui epr dinar me n'he endut en un tupper i, com totes aquestes coses, avui estava MOLT més bo! Mmmmmh!! avui sí q m'ha agradat!

També estic súper organitzat amb l'exercici físic, l'endreça de la casa i de la meva habitació, amb el temps lliure, etc. El secret és organitzar-te bé per poder fer tot el que has de fer (de feina, personal, de vida social, familiar, etc), poder-ho fer bé, i tenir temps per moltes més coses del que tenies abans.

Ara cada dilluns al matí em dedico durant 20 minuts a planificar-me la setmana. Està clar que si planifico el dilluns m'aniran sortint tot de coses noves al llarg de la setmana, però al menys així tinc ja un marc bàsic a partir del qual actuar. És important aquest marc bàsic, perquè així m'és molt més fàcil en cada moment discriminar si realment vull fer una cosa, si és important, si és supèrflua i estaria millor no fent-la.

Al cap de la setmana, aconsegueixo haver tingut molt més temps per a mi mateix, quedar amb els amics, fer la meva feina molt més ben feta i en encara menys temps, i poder fer més coses noves que m'aporten més. Per exemple, cuinar, o formar-me, o dormir més, o anar al cine, o tenir temps per xerrar profundament amb clients importants, o enfortir la relació amb treballadors, o emprendre projectes nous, etc.

Tota aquesta falera organitzativa ve d'arrel d'un lllibre que es diu The Seven Habits of Highly Effective People de l'Stephen R. Covey. Se n'han venut més de 10 milions d'exemplars. Em sembla q aquí està traduït com Los siete hábitos de la gente altamente eficaz.

T'explica set hàbits que, si els apliques a totes les facetes de la teva vida, des de la teva forma de pensar, actuar amb els altres, a ala feina, amb la família, en el teu lleure, etc, et permeten ser més eficient, millorar com a persona, dedicar més temps a aquelles persones importants, i menys temps a aquelles coses supèrflues.

Els hàbits són:
- Ser proactiu
- Pensar a llarg termini (begin with the end in mind, q n'hi diu ell), lideratge personal
- Saber prioritzar i organitzar-se
- Interactuar sempre pensant guanyar/guanyar
- Desenvolupar l'empatia
- Crear sinèrgies
- Invertir en l'autoreciclatge i automillora (estic per començar aq capítol final-- hi dedicaré el dissabte)

A través d'aquests 7 hàbits, t'explica com viure millor amb tu mateix, com ser millor persona, com interactuar millor amb els altres, i com ajudar els altres a ser també millors persones.

No és un llibre d'autoajuda strictu sensu, ni tampoc d'aquet típics de gestió i lideratge empresarial. Diria que és un llibre d'autoajuda, però des d'una òptica absolutament racional.

La Meritxell el va descobrir i ens en vam comprar per a ella, el Clay i jo, i el curiós és que, des que el vaig començar a llegir, molta gent em diu "ah, sí, el dels 7 hàbits. És tot un clàssic!" o "uf i tant! aquest llibre em va canviar la vida!". Jo tant no diria, perquè ja porto molts anys de llibres de millora personal, però si que aporta coses.

El recomano a qui vulgui un canvi a positiu a la seva vida.

En fi, per ser que no tenia res a dir, per variar, m'he enrotllat com una persiana...

Hola

Aquest post és només per dir Hola. La setmana passada vaig estar a Madrid per la fira SIMO. Està en franca decadència. Cada any ocupa menys pabellons i hi ha menys expositors i visitants. De totes maneres, a nosaltres ens ha anat molt bé. La nova estratègia de vendes que apliquem des del gener és espectacular. Els canvis que vam fer a l'stand, que ens distingien clarament de la resta i captaven l'atenció de la gent rellevant, a la vegada que n'allunyaven els pocapenes pesats-pèrdues-de-temps, també ha ha estat espectacular.

I a més, tot pinta que aquest final d'any serà espectacular... Haurem més que duplicat les vendes de l'any passat. Fotrem pasta, i només és el començament... :-P

En fi, SIMO aquest any no va ser tan agobiant com la resta d'anys. Vam estar en un hotel a prop de la fira, no vam tenir als guiris tocant la moral cada nit i havent-m'hi d'anar a emborratxar. De debò, no suporto els anglesos borratxos!!

O sigui q he tornat a BCN sa. No estic encostipat ni m'he hagut de passar cap dia al llit per culpa de l'estrés firal + massa alcohol + massa poc dormir.

Ara, aquesta setmana està sent d'un estrés astronòmic. S'ajunta que tenia feina pendent de la setmana que vaig estar fora, posar-me al dia, contactar gent urgent de SIMO, i la tira de clients que volen comprar.

És curiós com tothom es posa d'acord a la vegada. Va ser d'un dia a l'altre. Vam passar del sopor estival (que com cada any dura de juliol a octubre) a la febre "final d'any" (nov-des), on tothom corre per ficar compres en pressupostos per l'any vinent, o corre per comprar coses amb pasta que li queda dels pressupsotos d'aquest any. O corre perquè (en el cas de consultores) havien de fer projectes amb data d'entrega 31/12, s'han passat tot l'any adormits, i ara correm-hi tots.

En fi, que estic q no puedo!! Sort que demà me'n vaig a Olot amb els de BCN a veure el fantàstic pis de l'Edu i a q ens tregui a pasturar pels bars de les terres olotines i a fer el dominguero per la Fajeda den Jordà, el Troscat (es diu així?), el volcà de Sta Margarida, etc.

En fi, quan tingui més temps ja m'estendré més amb la meva vida, però he aprofitat un moment abans de plegar per escriure. I ara me n'he d'anar a gimnàs, q he de recuperar-me després de quasi dues setmanes sense anar-hi, i he quedat amb la Laura Rodríguez per veure'ns-hi.

Per cert, aviat tindré PC i internet a casa. Llavors escriuré més sovint.

Àpali a tots!

(Per cert, el de la foto és el Joan)

Amor propi

La fortalesa de caràcter es mostra principalment en els temps difícils. A la vida sempre hi ha moments millors i moments pitjors. Sentir-se content, satisfet i eufòric quan les coses van bé és fàcil, com també ho és sentir-se desgraciat, ansiós, trist, depre o amargat quan les coses no van tan bé.

Hi ha qui diu que la diferència no es troba en els esdeveniments, sinó en com els enfrontem. El que indica si som una eprsona desgraciada o feliç, doncs, no són les circumstàncies externes, sinó l'estat intern.

Una persona infeliç que es quedi sense feina pot pensar que què farà, que on anirà, que a la seva edat qui la voldrà llogar, que com alimentarà las eva família...

En canvi, una persona que se senti feliç, si l'acomiaden de la feina, s'ho prendrà com una nova oportunitat, ja sigui de trobar una nova feina millor, o de iniciar un altre projecte, etc.

La diferència, com en aquest exemple, no és en el fet extern, en allò que ens passa. La diferència és en com entomem les coses que ens passen.

En qualsevol moment pots triar de ser feliç, per més que tinguis una malaltia terrible, se t'hagi mort la dona o t'hagis quedat al carrer sense un duro. Tan hi fa. En qualsevol circumstància tens més de què estar content que de què no.

Un dels principals problemes que tenim, moltes vegades, és qeu no valorem prou allò que tenim, allò que som instrínsecament i, en canvi, ens deixem portar per allò circumstancial: un petit contratemps ens pot enfonsar; una petita alegria ens pot euforitzar. Algú podria dir que és millor estar eufòric que enfonsar-se, però de fet són dues cares d'una mateixa moneda: no valorem prou allò que som, el que tenim pel simple fet d'existir.

Pensem-hi: jo què sóc? una feina? un càrrec? uns estudis? la meva edat? la roba que porto? els amics que tinc? el meu compte corrent? el meu cos? la meva simpatia? l'escola on van els meus fills? el lloc on passo les vacances?

Com ens solem definir? Una definició estàndard meva podria ser noi de 28 anys, alt, més o menys guapo, calv, prim, vestit modern i amb gust, copropietari d'una empresa informàtica d'èxit, que viu de lloguer i comparteix pis al Poble Sec, Barcelona i de tendències polítiques lliberals, amb educació universitària i un coeficient proper a geni...

Tot això són definicions externes que diuen poc de qui jo sóc i com jo visc en realitat. Poden servir per als polítics o els experts en màrqueting. Poden servir per a qui ho jutja tot pel lloc on vius i la roba que portes, per la gent que li agrada comparar-se i, en funció de com l'altre persona estigui, sentir-se afortunat o desgraciat. Però no serveix si algú vol ser feliç.

Repeteixo: la felicitat no és una virtut externa. És una qualitat interna. Una elecció que cadascú pren. Qualsevol persona, en qualsevol circumstància, pot triar ser feliç o desgraciada.

Com pot ser que hi hagi gent que aparentment ho tingui tot i que, en canvi, sigui addicte als antidepressius i que en canvi, paraplègics o cécs, o sordomuts puguin ser feliços?

Tu tries com et sents. És així de simple. I és una elecció que pots fer en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Una bona manera de triar ser feliç i gaudir de la vida és acceptar que tot allò que ens passa és un aprenentatge.

Pensa-ho bé, perquè és aplicable a qualsevol situació. Tens una feina agobiant i avorrida. Planteja't per què: com et sents, si tant poc t'agrada per què no canvies, què és el què et fa por.

Molts cops la diferència entre decidir ser feliç o sentir-se desgraciat rau en afrontar les nostres pors i en ser conseqüent amb la nostra elecció.

Si et lleves de mala lluna perquè t'has d'empassar una hora d'embussos per arribar a la feina, només cal replantejar-t'ho. tu has triat aquesta situació. Vés-hi en tren o en bus; o canvia de feina i agafa'n una que et quedi a 10 minuts caminant de casa. O, si decideixes que és la feina que vols fer, pren-te aquesta hora en cotxe com la teva hora de descans: per pensar, per escoltar música... Però sigues conseqüent amb allò que triïs.

Tornant al començament, el nostre estat d'anim va pendolant de l'alegria eufòrica a la tristor flagel.lant. Avui totes et ponen i demà sembla que tothom vagi a per tu o que t'hagis llevat amb el peu esquerre. No serà que ens vlaorem poc a nosaltres mateixos, al que realment som? De manera que ens sentim i valorem per allò que fem, ens passa, ens diuen o per com els altres ens valoren o tracten, i no per allò que som.

I què som? Una criatura única en l'Univers. Com cadascú de nosaltres no n'hi ha cap més. viva. Amb capacitat de pensar, de sentir, d'experimentar i d'estimar i de ser estimat sense condicions. Amb capacitat d'elecció. Amb imaginació. Amb llibertat.

Si hi penses un moment, no hi ha ningú més com nosaltres en tot l'Univers és un concepte molt poderós. Et dóna poder, llibertat i responsabilitat. Cap a tu mateix i cap als que t'envolten.

És tan poderosa aquesta idea, que si ens hi aturem un moment, ens canvia el punt de vista. Tenim un valor intrínsec pel simple fet d'existir!

En el moment que adquireixes aquesta perspectiva, ni que sigui per un mometn, augmenta -o t'adones- de l'amor que sents cap a tu mateix i cap a allò que t'envolta.

Perquè allò que t'envolta és la teva creació! T'has creat el teu món, el teu entorn, en base a les teves eleccions. No només les grans decisions, sinó totes i qualsevol. Aquest és un altre pensament poderós. Si has pogut canviar la teva perspectiva -per bé que momentàniament- i adonar-te de la teva unicitat i el teu valo intrínsec, t'adones del teu amor propi i de la teva responsabilitat cap a tu i tot el que t'envolta.

I t'adones que pots aconseguir els teus propòsits. No ets una víctima del teu entorn. Tu ets únic i valuós, capaç d'estimar (a tu mateix i als altres) i de rebre amor. Capaç de triar.

Ara només falta que et decideixis a fer-ho.

Los perdedores siempre se quejan

"Los perdedores siempre se quejan"
Em sembla q la va dir el Frank Rijkaard al diari As abans del Barça-Chelsea i em va encantar.

No inventis excuses!!

And be water, my friend! :-P

Edimburg

Dimarts vaig tornar d'Edimburg. Hi havia anat divendres 27/10 al matí per veure al Cortés i la Bertha.

Era el quart cop que hi anava en els 3 anys i mig que hi porten visquent, però feia 2 anys des de l'últim. Com que ja m'ho coneixo a la perfecció -i és una ciutat que m'encanta- hi vaig anar per estar amb ells, bàsicament.

M'ho vaig passar molt bé, em van rebre amb els braços oberts i va ser un molt bon cap de setmana en molts sentits. A continuació en detallo uns quants:
- Va fer bon temps i fred. Necessitava fugir ni que fós uns dies de l'estiu sense fi de BCN. Anar abrigat, amb bufanda i notar la fresca a la closca era el que necessitava! Només això ja em va millorar l'estat d'ànim!
- Vaig sortir de festa amb el Cortés. La de divendres va ser una gran nit: vam anar de copes amb l'Alistair i la seva nòvia la Tasha, amics del Cortés. Una parella encantadora. I després, amb el Cortés, vam anar de festa a l'Ego fins a les 3, amb pausa per recueprar energies amb fish and chips per entremig.
- Vaig xerrar una bona estona amb la Bertha dissabte a la nit. És curiós com, moltes vegades, coneixes i aprecies algú des de fa molt de temps però no hi has parlat de certs temes. I quan ho fas... et serveix de molt i et dóna una nova perspectiva!! Sincerament, Bertha, voldria agrair-t'ho i dir-te que en tinc molt bon record, va ser molt entrenyable.
- Vaig poder practicar reiki: la Bertha i el seu "duendecillo" l'Alma van voler que els en fes.
- Creixement personal:
* pel canvi de perspectiva (again, thank u Brtha)
* em van portar a un curs, diuemnge al matí, sobre "els 7 xacres". Esperàvem qeu fós una xerrada i va ser una classe de ioga. I ara he decidit q en faré a BCN. De fet, entre les activitats que tinc programades per avui, hi ha la de buscar ioga studios.
Va ser curiós que, de 12 persones que vam ser a la classe, 4 érem espanyols (3 d'ells catalans!). Es veu q el ioga està molt poc estès a Escòcia i en canvi a Catalunya ho està moltíssim. No si, hi ha tantes coses q els hem d'ensenyar a aquests guiris!!! :-P
- Vaig poder ajudar els altres: reiki, blog (el JC i la roBertha se n'han fet un!!!), via del tren, etc.
- Vaig entendre millor el JC i l'alBertha. Em va agradar veure casa seva (millor dit, cases seves) i lo maco q ho tenen, el cotxe, la seva vida, etc. Estan totalment integrats, és una passada!!!
- Em van tractar molt bé
- Divertir-me: amb tot l'anterior

Vam tirar fotos del cap de setmana. Encara les he de rebre. Així q les tingui les penjaré