Pay attention to your emotions

Copio el text que m'ha arribat avui en el mail del Daily Guru (hi estic subscrit i cada dia t'envien emails inspiracionals. N'hi ha q estan bé i n'hi ha q no):

"Emotions are the next frontier to be understood and conquered. To manage our emotions is not to drug them or suppress them, but to understand them so that we can intelligently direct our emotional energies and intentions.... It's time for human beings to grow up emotionally, to mature into emotionally managed and responsible citizens. No magic pill will do it."
-- Doc Childre
Many of us believe that we need to keep a tight lid on our emotions. We fear that if we ever allow these emotions to be expressed, they will do serious damage.
But if we summon up the courage to truly feel our emotions, we discover that they don't last. The monster in the closet turns out to be a pussycat. In fact, if we are willing to experience our emotions completely, without resistance of any kind, they burn themselves out in only a few minutes.
The only thing that keeps emotions alive within you over long periods is your unwillingness to acknowledge them.
"By starving emotions we become humorless, rigid and stereotyped; by repressing them we become literal, reformatory and holier-than-thou; encouraged, they perfume life; discouraged, they poison it."
-- Joseph Collins

Axe -- campanya genial

Amb només una enganxina els d'Axe han muntat una campanya genial!!

http://iyifikir.blogspot.com/2007/01/axe.html

Falta cultura emprenedora?

La Vanguardia d'avui tenia a la portada de la seva web la notícia que, mentre que als EUA el 65% dels universitaris volen muntar empreses, a Espanya el 65% dels universitaris volen ser funcionaris. A continuació obrien el debat de si fa falta més cultura innovadora, fa falta que els joves prenguin més riscos, etc.

Tinc opinió sobre el tema. Anem a veure:
1)
Als EUA no hi ha estat del benestar. Per tant, una persona realment assumeix el mateix risc treballant assalariat, que obrint el seu propi negoci: la sanitat se l'haurà de pagar ell igualment, la protecció contra l'atur serà igual de minsa, la jubilació se l'haurà de muntar amb plans privats de pensions igualment, etc. Per tant, ser emprenedor als EUA no ssuposa més risc que ser assalariat.
A Espanya i a Europa en particular, l'existència d'una malla de protecció social fa que, en optar per emprendre (muntar un negoci, buscar-te la vida, arriscar), perdis una sèrie de beneficis que sí que tens si treballes assalariat.
Les anteriors ssón dades objectives. A més, crec que en tota societat sempre hi ha un X% d'individus de caràcter emprenedor. No tenen un perfil clar: no seran tots universitaris, jhomes o dones, etc. Aquests hi són sempre. Però en el cas espanyol, els nombrosos avantatges comparatius de ser assalariat fan que el nombre no augmenti.
(D'aquí se'n podria deduir una defenssa velada de la desprotecció campi qui pugui americana. No és el cas. Només ennumero factors)

2)
Els EUA porten des dels 80 amb el Reagan amb tassses d'atur del 5% o menys. Fins fa 10 anys, Espanya tenia un atur del 20%. Amb aquest panorama, és lògic que el primer que una persona vulgui sigui "cubrir-se les espatlles", tenir el sustent assegurat, poder menjar, pagar el pis, el cotxe i l'escola dels nanos.
Ja no estem en aquest panorama. Segons llegia avui a El Periódico, s'espera que aquest any l'atur baixi a Espanya per sota del 8%, una fita històrica increïble, i que segueixi baixant en els propers anys.
Ens estem acostant a una situació de plena ocupació.
El que passa que encara estem amb la mentalitat de "escassetat de feina". Les mentalitats costa canviar-les, es canvien al llarg dels anys. Suposo que en els propers anys anirà variant la mentalitat i fent-se més propensa al risc, a mesura que es vagi adaptant a la nova realitat. Si la situació econòmica s'ha canviat en 15 anys, un canvi de mentalitats potser triga 30 anys. Però estamos en ello.
(Per cert, també preveig, a mesura que s'afianci una nova situació de plena ocupació, un augment dels salaris, comparativament massa baixos. Però tornem a estar en el mateix: amb un 20% d'atur, l'empresari pot posar el sou que vulgui, ell té la paella pel mànec, pq si tu no acceptes, hi ha 100 tios més desitjant aquesta feina; amb una situació de plena ocupació, cada lloc de treball és escaç i és el treballador qui té la paella pel mànec-- pura oferta i demanda. per això les patronals parlen que uns dels beneficis de la immigració és la "contenció salarial")

En resum, a causa d'una protecció social més gran, segurament a Espanya sempre hi haurà un esperit emprenedor lleugerament menor que als EUA, però no obstant això, aquest anirà augmentant a mesura que s'afianci la situació de plena ocupació i el canvi de mentalitat que comporta.

RELEXIÓ ADDICIONAL:
Molts pares recomanaven als seus fills que es busquessin "una feina segura", ja fos de funcionaris, currant en una empresa, etc. Què vol dir "una feina segura" avui en dia, quan totes les grans empreses estan fent restructuració, reducció de personal, etc i un lloc de funcionari tampoc és cap garantia. O que els ho diguin als de RTVE o, d'aquí a poc, als professors universitaris de filologia quan comencin a reduir/ concentrar carreres de poca demanda...

L'única cosa que hi ha segura és un mateix i les seves capacitats. Amb això en ment, l'únic risc real que correm és el d'estar-nos quiets.

Fotos Quique Carlos Niblétez Jóuar

Yess, your kid's name'd sound a bit strange in Spanish!

But isn't he lovely??

Fotos Sevilla 2

Aquestes són algunes de les estupendes fotos del cap d'any a Sevilla q em va passar la Laura.

Eh q estem tots guapíssims i estupendíssims!!!??

Fotos Sevilla 1

Dieta de la savia de arce y limón: l'acabament

La vaig acabar divendres. Cap a la tarda tenia ganes de menjar. Vaig intentar persuadir-me que només era jo q em jugava una mala passada pensant en menjar, etc, però no: el meu cos, senzillament, jo en tenia prou de dieta de saba d'auró i volia menjar. Així q per sopar em vaig fotre croquetes de pernil, muslitos de cranc, arrós bullit, formatge, xocolata i bios de frutes del bosc. I se'm va fotre de puta mare!

El cap de setmana vaig menjar normal i vaig decidir q, a partir de dilluns (o sigui ahir), i bàsicament per acabar-me el suc q encara em quedava, ja que em recava haver-m'hi gastat els 40€ que val la llauna de litre i no acabar-me'l, beuria saba d'auró i llimona per esmorzar, fent una mena de "mitja cura".

quan vaig començar a menjar em venia de gust de tot, però sobretot coses amb carbohidrats i greixos. en canvi, no em venia de gust la carn i gens ni mica de gust l'alcohol. Si abans de fer la dieta ja cada vegada en tenia menys ganes, ara és q zero. Gens.

Crec que vaig perdre la necesssitat de seguir amb la dieta després de lo de dijous (podeu llegir-ho en el meu post anterior). Penso q era perxò q havia de fer la dieta. I un cop experimentat i assumit i assimilat, I could move on.

Cool.

Dieta de la savia de arce y limón, dia 5

Ahir va ser el pitjor dia, i amb diferència. No, no vaig passar gana ni res; tenia més energia que mai. De fet, en tenia tanta, que ni m'ho creia. El problema va ser psicològicament.

La dieta de la saba d'auró s'està tornant una prova clarament psicològica. Ahir tenia moltíssima energia, em sentia espitosíssim (cada dia dic el mateix, però ahir va arribar a rècords inigualables). I en el coco se'm va començar a aixecar merda. Sembla ser que la depuració que fas amb aquesta dieta no és només física. També és mental.

A nivell personal he anat evolucionant molt, he crescut molt com a persona i em trobo molt estable, feliç, capaç, etc. Però suposo que encara queden petites dosis de porqueria que ahir se'm van remoure d'una manera bàrbara.

Què vull dir? Doncs concretem:

Estava agressiu, enfadat ("doncs ara no et parlo"), sobrerreaccionava als comentaris de la gent o als esdeveniments, em notava amb dependència emocional, estava borde, tenia por: por a posar-me malalt arrel de la dieta, por a que m'agafés un patatús, por a no aguantar tots els dies, por a no agradar, por a no caure bé, por a estar tan inestable, por q es pensessin que tinc ànsies de destacar, por a no poder, por a no ser capaç, etc.

En definitiva, es podria resumir en:
- Por a no poder fer/ no ser capaç
- Por a no ser estimat
- Dependència emocional

Al vespre al plegar de la feina vaig anar a gimnàs. I no només vaig fer peses amb tota normalitat, sinó que vaig córrer 16 minuts a 12, 3 km/h (pitjor que abans de Nadal, però millor q la setmana passada). Quan vaig acabar m'havia mig tranquil.litzat, però no estava cansat: estava com un altre dia normal abans d'anar a gimnàs. Però al menys havia aconseguit calmar el coco i no anar tan espitós.

I vaig poder fer una trucada d'emergència al Xavier (això de tenir un pare psicòleg va molt bé!)

Em va dir q de feia temps estava fent un procés molt fort de transformació personal, i que moments com aquest que vas tan alt d'energia, et permeten mostrar-te coses que encara hi són. No per preocupar-se'n, però sí per ocupar-se'n.

Com més amunt apuntes, més forts t'arribaran els missatges del que et cal canviar per arribar-hi.

I em va fer un símil: "podries viure en una cova, tota bruta, i la merda ni es notaria; però tu has triat viure en un palau i el tens impolut, relluent. Per tant, una petita mota de pols ja destacarà.

"Pren-te això que t'està passant avui com una indicació del que hi ha. Que és molt petit i no t'afecta en el dia a dia, però sí que et mostra que segueixes tenint traces de 'brutícia' al cap. és una ajuda estupenda."

Em va dir que m'asseiés i apuntés tot el que em passava pel cap, tot el que m'anava dient (en resum és el q he dit més amunt). Després que en un altre full hi apuntés què crec que sóc "i veuràs que ets molt més que el que diu a l'altre full". Tot això que em passava ahir era una ajudar per seguir en el meu camí personal i realitzar els meus propòsits vitals.

Em va dir també que en aquests moments amb tanta energia, també és més fàcil eliminar la merda, ja que si t'ho proposes, la mateixa energia que tens de més, la poses a treballar i tot passsa més ràpidament.

Gràcies Xavier!

Vaig asseure'm a apuntar, va ser fàcil. I vaig veure que la merda mental que havia anat aflorant al llarg del dia entrava en col.lissió directa amb el que jo pensava de mi mateix, del que jo era i de les meves capacitats. Aquest és, doncs, el camí a seguir: netejar tota aquesta merda per poder despejar, alliberar tot el que porto dins.

En acabat vaig fer una rela (rara: curta i molt intensa) i ce'st tout!

És certa una cosa: com he reiterat a diversos posts del meu blog, ems ento estupendo i millor que mai, però també em planetjo metes d'autosuperació més altes. Per tant, els 'toques' que rebo han d'estar a l'altura. No és fantàstic!!!??

Si jo sóc Déu, jo sóc energia infinita, potencialitats i capacitats infinites, jo sóc amor, jo ho puc tot i jo creo la meva realitat, és evident que tota aquestes deixalles mentals sobren i que les puc eliminar en un plis.

Dieta de la savia de arce y limón, dia 4

Tortura psicològica
Porto el dimoni dins
Tu mateix ets el teu pitjor enemic

Les tres frases anteriors vénen a dir el mateix-- la dieta de la saba d'auró va bé: no passo gens de gana, em trobo perfecte, puc fer vida normal i seguir anant a gimnàs, em trobo amb molta energia, més que de costum...

Però tot i així ahir va ser el dia més dur. M'autotorturo: començo a pensar en menjar, que porto X dies sense menjar res, començo a pensar en menjars greixosos (formatge, beicon, hamburgueses, el greixet cruixent del voltant de les costelles de xai, espaguetis carbonara, xistorra...) i es com per tallar-se les venes.

El tema és que si em paro a escoltar el cos, però, no em ve de gust, però per mi que és com el procés de desintoxicació d'una addicció: al tabac, al cafè, a l'heroïna, al que sigui. Un cop deixes l'addicció física, l'addicció psicològica és el pitjor que hi ha i el que et juga més males passades.

Així doncs, podríem dir que pateixo/ patia d'addicció al menjar. Algú pot dir: no es pot ser addicte al menjar, el menjar és necessari x viure! Cert, però en quantes ocasions no mengem perquè tenim gana, sinó senzillament perquè ens ve de gust? (un geladet a mitja tarda a l'estiu, un crosant de xocolata, repetir o menjar més del compte d'alguna cosa, tot i q ja no tenim gana, només perquè ens encanta...)

Crec doncs que m'estic desintoxicant del menjar i que estic "forjant caràcter". Mola.

Dieta de la savia de arce y limón, dia 3

Em sento fenomenal. Els meus nivells d'energia estan pels núvols. em sento bé, optimista, tip...

Només m'agafa paranoia si penso q porto més de 48 hores sense menjar res sòlid, però és qüestió de no pensar-hi. Perquè em sento fort i ben alimentat!

Ahir vaig tenir un mínim mareig ocasional, però avui ja no. Tot està bé: ja avisen q en els primers 2 dies en pots sentir. I en el meu cas, va ser súper mini!!

Ahir vaig tenir la panxa com regirada, com inflada. Per mi que era de la neteja interna que s'estava efectuant. Avui he anat 2 cops de ventre, com sempre (això sí, he expulsat mínim). O sigui q de restrenyiment, q pot ser un dels side-effects, res de res. Em sembla que hi ajuden molt les infusions q m'estic fotent, de poleo menta i de fonoll (és la q va millor, per cert, és una passada).

Lo xungo és q avui he qeudat amb el meu pare a la 13.15 per anar a veure un pis i després voldrà que anem a dinar i m'hauré d'empescar que "no, ja he dinat un entrepà en el bus mentres venia"... És que passo de comentar-li pq em digui q és un risc per la meva salut, q si estic boig, etc.

Ah finalment, una cosa que he observat és q cada dia necessito una ingesta menor de savia. El primer dia em vaig fotre un pèl més de 3l. Ahir potser 2,25l. I avui, al pas que vaig, menys encara, perquè la resta de dies a hors d'ara ja m'havia fotut mitja ampolla, i avui tot just un gotet i mig.

Dieta de la savia de arce y limón, dia 2

El primer dia de dieta va anar molt bé. No em vaig trobar gens malament, ans el contrari! Gana no en vaig passar gens, ni falta d'energia. De fet, a partir de mkig matí, em sentia amb excés d'energia!! com si m'hagués fotut 4 cafès. L'únic problema va ser entre 13 i 14h i, en meor mesura, cap a les 22h: no tenia gens de gana, em notava tip, però tenia com ansietat de menjar. Era una sensació molt rara. Però no de menjar qualsevol cosa, no: de menjar xoco, fuet, formatge, etc. Coses greixoses, suposo.

Però ja et dic, va durar màxim una hora si hi va arribar.

La resta del día súper bé. Tant, que vaig anar a gimnàs i tot i vaig fer peses amb tota normalitat.

Bueno, a veure avui què tal... He començat el dia -o millor dit la nit- cagant pels descosits. M'he despertat a les 5 de la matinada per anar al bany i he fotut una pasterada que ni te cuento col.lega! I ara, res més arribar a l'ofi, altre vegada som-hi! No entenc com pot ser que, més de 24h sense prendre res sòlid, i estigui tan "cagon".

Avui al matí, a part d'evaacuar al lavabo, m'he llevat una mica marejat. No maerjat com per vomitar, sinó algo així com 'lightheaded'. M'he pres un bon got de savia d'arce i ja estic molt millor. Ja veurem com evoluciona el dia.

Dieta de la savia de arce y limón, dia 1

Ja ho sé, n'hauria de dir "dieta de la saba d'auró i llimona", però mira...

Qui en vulgui info: http://herbolariolapaloma.blogspot.com/2006/02/ayuno-cura-del-sirope-de-savia-y-zumo.html

Jo avui començo la famosa dieta de la savia de arce y limón. De moment fa una hora que l'he començada i només puc dir que té molt bon gust!! Em fa por passar gana, notar-me feble i perdre molt de pes, però tothom diu que:
- Gana no en passes gens. El primer dia o dos tens l'addicció psicològica a menjar
- Pot ser q et notis més feble. Però hi ha gent q segeuix nant a gimnàs. Ja veurem
- Pes en perdré, però és bàsicament greix intern. Si no és pes q et sobre el recuperes de seguida.

La idea és fer-la durar 7 dies segur. I si m'agrada, 10. Ja us aniré explicant!!

Projectes d'any nou

Vinga, llistetes. Ja que comencem l'any, faré llista de projectes:

- Comprar-me un pis. Definitivament, el 2007 serà l'any en què em compraré un pis

- Estudiar física. Em fa molta il.lusió. Ho faré per la UNED i ja hi ha trucat i me n'he informat i en tenir ja una carrera, només cal que al setembre m'hi matriculi directament. M'ho pendré amb calma, això sí!

- Anar a seminaris de Ramtha. L'he coneguda a través de la pel.li "¿Y tú qué sabes?"/ "What the Bleep do You Know" (en parlava al post d'ahir) i és una passada. Pinta que serà com el curs de meditació de Brahma Kumaris a què vaig nar, però en plan bèstia. Tot el que diu (m'he estat llegint la seva web exhaustivament) ho sé/ hi crec. Ara falta portar-ho a la pràctica.

- D'aquí a un o dos anys, començar un MBA o un màster en finances. No sé on el faré, però el vull sense la part 'touchy-feely' de lideratge, gestió de recursos humans, etc. No és que no sigui important, ho és, però ja ho aniré desenvolupant epr altres bandes. El que m'interessa (m'apassiona) és la part d'entendre les estructures financeres. També em fa molta il.lu, però a diferència d'estudiar en la UNED em caldrà pasta, per la qual cosa de moment no pot ser! Vull dir que, p. ex. el Clay me n'ha recomanat un que és com el que vull de l'UNiversitat de Chicago, que únicament comportaria anar un capde al mes a Londres i un cop l'any a Chicago. Però com dic estem parlant de peles.

Esclar que sempre pot ser que em faci ric abans del previst i m'hi pugui matricular l'any que ve...

Un nou any

Bon any nou a tots!

Nadal va passar sense pena ni glòria, com ha de ser: menjant molt bé (mmmmh! que bona que és l'escudella amb carn d'olla de me àvia!) i estant amb els avis.

Vam tenir una mica de crisi des del dinar de Nadal, que va amentizar una mica la situació: el nòvio de me germana havia mig tallat amb ella i estaven els dos a Tenerife. Aixxò va comportar trucades, comentaris entre tota la família sobre com vèiem la situació (el que ràpidament va derivar en com veien el Miquel) i tal. al final, van decidir tornar-ho a intentar i ara tornen a estar junts.

El cap d'any el vam passar a Sevilla amb tots els de la colla de BCN. en tenia moltes ganes i m'ho vaig passar molt bé, amb una salvetat. He de dir, abans d'entrar-hi, que la ciutat és preciosa, molt senyorial, amb molts parcs, molt neta i endreçada, els edificis són maquíssims, i els sevillans molt simpàtics. Tots vesteixen molt ben vestits, molt mudats, una cosa bàrbara.

Per contra, hi anàvem amb la idea que estaria plagat de baretos de flamenc, que hi hauria molta marxa, etc etc. Doncs no. Els sevillans són una mica ensopits. Bars de flamenc cap ni un (val a dir q no vam estar buscant tablaos desesperadament, tampoc, era només que esperava que hi fossin omnipresents) i el concepte de marxa nocturna que tenen és molt diferent del nostre. Les discos són més petites, com un pub musical, i estan a reventar de penya. Tanta, que és sufocant. Ningú no balla, la gent està dreta, amb el cubata a la mà, xerrant tot el rato. I la música està més baixa del compte pq puguin xerrar, esclar.

I els bars i pubs normals, doncs el mateix, plens de gent dreta xerrant. I pel carrer, gent fent botellón (moltíssima!!!!!) súper ben mudada, dreta xerrant. Que penses, també són ganes de passar-te 5 hores dret, de nit, al carrer, passant fred, xerrant!

Aquest va ser el punt decebedor: que de marxa, com a BCN, enlloc!

Per contra, la cultura del tapeo és una passada. Els restaurants ofereixen tapas, medias raciones i raciones senceres. I el tema és demanar-ne i copratir-les amb la colla tot bevent cervesetes o finos. Em va agradar molt.

A banda d'això, el més remarcable d'aquests dies és que em van arribar els meus auto-regals de Nadal, entre ells el What the Bleep -- Down the Rabbit Hole (el DVD amb la versió extesa i la tira d'extres del What the Bleep Do You Know). Una passada. M'encanta. Recomano a tothom que se'n faci amb una còpia.
1- Cal mirar la pel.li normal.
2- Si us agrada, mirar-ne la versió extesa (5 hores), que aprofundeix en el tema
3- Veure els extres amb totes les entrevistes addicionals a tots els experts que hi surten (és el procés on em trobo jo ara)

M'encanta la visió que dóna de qui som, començant pels descubriments en física quàntica i neurologia, i acabant en temes més "metafísics" i filosòfics per donar una visió clara que som allò que volem ser. Tu crees la teva realitat.

És un tema que ja he tocat anteriorment, però és curiós com branques diferents del saber acaben convergint cap als mateixos punts.

Tu crees la teva realitat, tu tries la teva experiència vital, el teu destí. Tu ets Déu.

Adonar-nos d'això i interioritzar-ho és el més poderós que podem fer per a nosaltres mateixos.

(Ara aquí podria posar-me a parlar de tradicions mil.lenàries que ho porten dient, de meditació, d'autoajuda, de pensament positiu, de canvi en els conceptes de vida i mort, de desfer-nos del victimisme, d'estimar més, etc, però no ho faré per reiteratiu i pq no serien més que conseqüències lògiques del mateix)