Deixar l'ego de banda (2)

Com tots sabeu, m'encanta tenir raó i organitzar-li la vida a la gent. I a la vegada, no suporto que em diguin què he de fer ni sentir-me que no se'm té en compte.

Segurament -i parlo seriosament- aquest és un dels motiuss perquè me'n vaig anar de casa abans de l'habitual, perquè no he tingut mai parella estable, i perquè tinc la meva empresa: per ser jo qui decideixi.

El problema és que una empresa amb socis és pitjor que un matrimoni: passes més hores junts que la majoria de matrimonis, has d'arribar a acords per al bé comú que suposen cedir de la teva part, i has de respectar -i encoratjar- la forma de ser i de funcionar dels altres. I tot això sense al menys poder-hi tenir sexe!! Hahahahahaha.

Jo estic molt content amb la meva empresa i amb treballar amb la Meritxell i el Clay. M'encanta la sensació que estem creant quelcom plegats. M'encanta la llibertat que dóna i el compromís que suposa, a banda de l'enriquiment, aprenentatge i creixement personal que suposa. A part que els valoro molt com a persones.

Però a vegades m'hi emprenyo.

Com ha estat el cas d'avui.

M'he enrabiat amb el Clay per prendre una decisió de compra que jo creia que m'havia d'haver consultat. No entrava a jutjar si la decisió era correcta o no, perquè segurament hi hagués estat d'acord. Només que m'ha semblat una falta de respecte que no m'ho hagués consultat i m'ha semblat que no havia gestionat bé la comunicació.

Sense entrar a discrepar-hi, m'ha dit que moltes vegades, quan jo negocio amb clients i els faig descomptes, això té més impacte en l'empresa que la seva decisió d'avui.

Jo li he rebatut que aquest no era el tema, sinó el fet que no em consultés.

La conversa estava entrant en el regne de l'absurd quan m'he adonat que, possiblement, ell havia comès un petit error no consultant-m'ho, però que sens dubte jo estava sobrerreaccionant. Per què jo hi confio? Sí. Doncs així no puc pensar que no m'ha tingut en compte. Senzillament quie ha fet la seva feina amb la rapidesa i eficiència que ell jha cregut que requeria. Que jo em sentís trepitjat i no tingut en compte és problema meu, no seu, pq sé que no ha obrat de mala fe.

Again, és un problema de l'ego.

Si jo hagués reaccionat amb normalitat, potser ni li hagués dit res o li hagués fet una broma del tipus: "què traficant amb 2000€? :-) ".

Moraleja: un altre cop, el principal obstacle és la nostra percepció de la realitat. En el meu cas, de vegades vaig massa a la defensiva, massa pensant que em fotran. És cert en el cas de l'ascensor i és cert en aquest.

I el fort és que, quan aconsegueixo veure a través de la cortina de ràbia del meu ego, m'adono que l'altra persona no ha actuat de mala fe, ans el contrari, i que, en el cas del Clay, hi tinc plena confiança.

En fi, està clar que ningú no és perfecte i per tant ara no m'he de flagel.lar, però és qüestió de seguir treballant en mi mateix.

Deixar l'ego de banda

Avui relataré dos fets. El primer l'anomenarem "l'ascensor".

Aquest dilluns va haver-hi reunió de veïns (la 2a en dues setmanes) per decidir què es feia amb l'ascensor. La comunitat ja havia aprovat posar-ne que passaria pel pati de llums de les cuines amb capacitat per 3 persones justes.

Però també hi havia la proposta a aprovar -i d'aquí la reunió- de col.locar-ne un d'un pèl més gros amb capacitat per una cadira de rodes. Els veïns més a favor, els dels 3rs i 4ts pisos (5ens i 6ens reals), molts d'ells grans i amb problemes de mobilitat.

Els més en contra, senyores també grans del principal i entresòl, jo, i la meva veïna de sobre. Les senyores grans perquè no volien haver de pagar més. (Després me'n vaig assebantar que la comunitat portava intentant col.locar l'ascensor més de 10 anys, però que com que fins fa no gaire la llei requeria uninimitat per prendre decisions, un parell de veïns de l'entresòl s'hi negaven en rodó.)

Col.locar aquest ascensor un pèl més gran però amb capacitat per cadira de rodes suposa retallar 20 centímetres de llarg el safareig de les segones portes (o sigui, a mi entre d'altres). Seria una retallada de 20 cms contant la barana, per tant només serien 10 cms d'espai útil. La reixa de l'ascensor passaria a fer de barana.

La rentadora hi seguiria cabent, però si ara quedaven 20 cms lliures de llarg, un cop feta l'obra només en quedarien 10.

Jo m'hi vaig negar en rodó, al.legant que no volia tenir més obres, que em negava que m'imposessin obres a casa meva, que quin dret tenien a fer-me renunciar a una part de la meva propietat privada, etc.

La meva veïna de dalt s'hi nega perquè no hi viu, té el pis llogat, i no vol maldecaps innecessaris.

Els en contra de l'ascensor tamany cadira de rodes vam perdre les votacions, però llavors jo vaig amenaçar amb cercar assessorament legal.

Però un cop a casa em vaig posar a pensar. Aquesta reducció del safareig no m'afectava. Era una putada, però la rentadora hi seguiria cabent. Era una molèstia patir les obres, sobretot després d'acabat de mudar, però la comunitat havia assegurat que ens ho compensaria. I si algun dia algun veï quedava impossibilitat i no podia sortir de casa perquè jo m'havia negat a que instal.lessin un ascensor amb espai per cadira de rodes, em sentiria fatal.

I vaig decidir que acceptaria instal.lar-lo. De totes maneres, vaig començar a moure fils per saber quins drets tenia jo per oposar-m'hi: el pare li va preguntar a un amic seu API, vaig mirar la legislació per internet (em sé de memòria la Llei de la Propietat Horitzontal i els articles 394-406 del Codi Civil). Ho feia dient-me que "acabaria acceptant, però q al menys volia obligar-los a negociar".

Fins que em vaig adonar que, en realitat, volia instal.lar l'ascensor per cadira de rodes, perquè era el q trobava correcte, però q m'estava fent el dur i l'emprenyat només per salvaguardar l'ego.

Un cop me'n vaig adonar, em vaig tranquil.litzar i vaig trucar la secretària de la comunitat (l'Ona Riera... que guapa... però aq és un altre tema) i el veí màxim defensor de l'ascensor tamany cadira de rodes. I ens vam posar d'acord de seguida: jo acceptava però necessitava tenir més coneixement del projecte tècnic, volia tenir garanties per escrit que la rentadora hi cabria un cop feta l'obra i que ho deixarien tot pintat i bé, i volia tenir una planificació d'obres, perquè una cosa és estar una setmana sense poder rentar; l'altra que estiguis empantanegat durant 3 mesos.

I vaig demanar que el sobrecost que suposen aquestes obres, no se'ns cobri als veïns de les segones portes, ja que fem aquest sacrifici pel bé de la comunitat.

Van més que acceptar.

I em vaig sentir bé per dins: havia fet el que era correcte i, de cop i volta, havia guanyat més control del projecte: ara em passaran tota la documentació tècnica perquè me la miri i discuteixi amb la companyia d'ascensors si ho necessito tot més detallat i descrit i més garanties.

Curiosament, així que he deixat de banda el meu ego que em demanava sang, que no podia acceptar que "perdés", que volia lliuta, ha sigut quan hi he sortit guanyant: en pau interior, en control sobre el projecte, i en integració a la comunitat.

L'altra opció hagués seguit plantant cara, lluitant, sentint-me trepitjat i no respectat. Però no. Amb la meva decisió em sento bé, sento q he pres la decisió correcta.

Perquè incidentalment, l'API amic del pare em va dir que l'única opció era impugnar la decisió als tribunals... i que perdria segur. La llei l'únic q diu és q la decisió s'ha d'adoptar per 3/5ens (cosa que és el cas de sobres) i que un veï té dret a oposar-s'hi si la decisió presa
- perjudica la comunitat (q no és el cas)
- perjudica greument els seus interessos (q no és el cas)
- beneficia excessivament algú en detriment de la resta (tampoc no és el cas)
i diu que [copio literalment] "las innovaciones que hagan inservible alguna parte del edificio para el uso y disfute de un propietario requerirán, en todo caso, el consentimiento de éste". Era l'única clàusula a què m'hagués pogut agafar, però hagués perdut.

En tot cas, el meu ego ferit em deia: doncs és igual, tu amenaça aquests cabrons que et volen putejar en anar a judici. I que entre recursos i apel.lacions s'allargaria tot 10 anys i costaria molta pasta. Amenaça'ls que tothom hi sortitia perdent.

Per sort, no he optat per aquesta via, he deixat l'ego de banda i he pres la decisió correcta. Dormiré millor a les nits.

Olot 2 (més fotos)

Totes les d'Olot, són gentilesa de la Sebas, la fotògrafa oficial :-)

D'un ppt que m'han passat avui d'aquest inspiradors:

"Lo que ahoga a alguien no es caerse al río, sino mantenerse sumergido en
él."
Paulo Coelho

"Nadie puede hacer que te sientas inferior sin tu consentimiento."
Eleanor Roosevelt

"El Mundo está en las manos de aquellos que tienen el coraje de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños "
Paulo Coelho

Estiu fantàstic

Estic molt content perquè ja ha començat l'estiu, amb els primers banys, les primeres preses de sol, les primeres claretes a terrassetes d'estiu i, ben aviat, els primers festivals d'estiu. Aquesta setmana fan el Xinacittà; la setmana que ve comença el Cinema a la Fresca a Montjuïc; avui coemnça el Grec...
... i ben aviat les vacances!

Ja es respira en l'ambient: la platgeta, el solet, la piscineta, ballar o escoltar música fins la matinada a l'aire lliure acompanyat per la brisa...

Mhhhhh M'encanta aquesta època de l'any! (De fet, m'encanten totes, però aquesta també!)

El millor és q no estic passant ni molt menys la calor que l'any passat: al pis nou, deixo obert el balcó del menjador i la finestra de l'habitació i passa una corrent d'aire! Deixo obert fins que apago el llum, però a la nit arribo, fins i tot, a haver-me de tapar perquè tinc fresca!

Qui digui q l'estiu a BCN és agobiant, que s'ho repensi: per a mi, és dels millors moments de l'any!

(i, no només per les noies amb menys roba!)

PS. Aquest any tinc moltes ganes de vacances, també. D'anar-me'n a La Palma avec la familie a prendre el sol, banyar-me i fer el turista, i després a París. Que fantàstic!

Olot

Aquest capde passat vam anar a celebrar la revetlla a Olot a casa l'Edu. Jo hi anava a desgana i perquè l'Edu me n'havia convençut.

Un cop allà ens ho vam passar bé. Érem la Sebas, l'Estert, l'Àlex, l'Edumi i jo. Vam sopar embotits i coques, vam sortir a prendre algo fina a les 3 (estàvem ttos cansats, les cançons dels locals no mataven, hi havia massa gent i fotia tot un tuf a tabac insuportable).

L'endemà vam nar a la piscina municipal d'Olot, que va ser genial. És enorme, estava quasi buida (només hi havia els q no celebràvem el St Joan: sudamericans, subsaharians, magribins i nosaltres) i amb una gran esplanada de gespa per prendre el sol i estirar-te. El complex és nou, està compost per 4 piscines de diferents mides i tamanys i un gimnàs. Està súper bé!

De fet, a Olot fa la pinta d'haver-hi molta qualitat de vida i molta tranquil.litat (vam agrair que no hi van haver gaires petards la nit del 23!)

Vam conèixer la Gemma, la nòvia de l'Edu.

De fet, a l'Edu se'l veu bé, molt bé. Li prova la vida olotina, li prova la feina, li prova la nova parella, etc.

Me n'alegro molt! Ja li tocava!

Ara només espero que de tan en tant es digni a venir-nos a visitar a BCN!!

Biorritmes

La natura és sàvia. Per més que visquem a la civilització, té uns ritmes que no podem controlar ni modificar del tot, i en sortim més ben parats adaptant-nos-hi.

Fa temps que venia llegint diferents llibres i articles que diuen que dormim massa i malament.

Segons sembla, a les primeres hores de la matinada i a primera hora del matí, quan surt el sol, són dels moments del dia en què estem més "predisposats" a la creativitat, mentalment més actius. Per contra, a d'altres moments de la nit, així com havent dinat, són moments que l'activitat cerebral i corporal minva.

Per tant, forçar-nos a dormir tota la nit rotllo de 12 a 8 d'una tirada està suposadament malament. El que s'hauria de fer, diuen aquestes teories, és dormir menys de nit, una cosa així com dormir de 2 a 6 i després fer una migdiada no gaire llarga, de mitja hora o màxim una hora.

Amb això, tot i domir quantitativament menys, estaríem en canvi més descansats i mentalment més actius i creatius, ja que aprofitaríem per estar desperts les hores que el cos demana estar despert. Adaptaríem els nostres biorritmes als georritmes, si n'hi puc dir així.

De sempre que he dormit màxim set hores a la nit, però de 1.30 a 8.30. Em solia llevar cansat i no estava ben despert fins a les 11.

El que sí que havia descobert ja fa temps és que si feia una becaineta de 20 mins a la tarda, em llevava molt més estupendo i vital i amb més energia, i a la nit tenia menys son. Aquests 20 mins a la tarda "valien tant" com potser una hora a la nit.

Des que m'he mudat a Tapioles 57 el meu principal problema han estat els putos ocells que niuen al pati de llums i que es dediquen a xerrar en veu massa alta des de les 5-5.30 fins a les 6-6.30. Fins ara havien estat la meva tortura particular de cada nit, i els culpava de tot: de les poques ganes de llevar-me, de si estava de malhumor, etc.

Però he tingut una epifania. He decidit que potser ells eren els savis i jo n'havia d'aprendre. Que si es llevaven tant d'hora devia ser per alguna cosa. I he recordat les teories del son abans esmentades i com diverses vegades les havia volgut posar a la pràctica però la son del moment havia pogut més que la meva força de voluntat. Però com que tot passa per algun motiu, potser havia arribat el moment de canviar els meus horaris de son. I les gralles que nien al balcó de sota meu seran les meves mestres.

A més, penso que em suposarà un gran benefici. Quan solc tenir més idees, fins al punt d'estar al llit i posar-me a apuntar-les com un boig a la meva llibreta groga, és abans d'adormir-me... cap a la 1 de la matinada. I cada nit, quan em despertaven les gralles, em costava molt adormir-me... perquè em notava súper despert i amb molta claredat mental.

(Però jo, negant-me a veure l'evident, m'empenyava a voler seguir dormint, la qual cosa només em generava neguit, ansietat i malhumor, provocant-me que em despertés cansat i amb mala llet.)

Començaré a adaptar-me al nou horari mica a mica. Avui m'he llevat a les 7. M'he rentat i vestit, he fet meditació i m'he estat una bona estona muntant mobles de l'Ikea (sí ahir per fi van arribar) fins que ha sigut l'hora de sortir de casa per venir a l'oficina. I avui en comptes de trobar-me cansat i sense ganes de fer res, em noto molt més despert i alerta. Deu ser que vaig pel bon camí?

La idea, perxò, és arribar a llevar-me cap a les 6-6.30, també suposo que variarà estiu i hivern segons l'horari solar, etc. Un cop llevat, meditació i llegir o anar a gimnàs. I després a l'oficina.

El dia l'acabaria igual que ara. sopar, llegir o mirar la tele, etc. L'únic que canviaria seria el matí i, bueno, la tarda, e què institucionalitzaria la migdiada de mitja horeta.

La idea és estar fent de ple aquest horari en més o menys una setmana.

El que no tinc ni idea de què passarà és els capdesetmanes [sí, ho escric junt, i què?]. Però cada cosa al seu temps.

Tens por de ser diferent?

Estic subscrit al Daily Guru, una mena de newsletter q cada dia t'envia un pensament per a la reflexió. El d'avui m'ha agradat molt, així q el copio:

Wednesday 20, June 2007
Are you afraid to be different?
On the path of
evolution, we move from being a willing and obedient member of the group to
wanting to take control over our own lives. This is a necessary but difficult
transition.
Andrew Schneider says, "At this point we are afraid of being
ourselves. We are afraid of being unique and different. We are afraid of being
individually powerful, and even successful. For all of these things stand
against the old ways that told us that conformity was right and individualism
was wrong."
"For as long as we possibly can, we make a compromise. We try to
live both lives - the dependent tribal life and the independent personal life -
as contradictory and opposite as they are."
"We want approval from others.
We want to be accepted and popular. We seek this comfort to overcome our fear
and feel more secure. ...So, at times when we conform, we don’t feel the fear of
living. But we might lose the new sense of adventure, discovery, daring and
enthusiasm for life that the questioning and questing have brought us."
"Nature never repeats herself, and the possibilities of one human soul will
never be found in another."
-- Elizabeth Cady Stanton

http://www.thedailyguru.com/

No tinc gaire res a dir

No tinc gaire res a dir, de manera que faré un esqüet resum de la meva vida últimament:
- Dissabte em van portar el sofà. Súper xulo i còmode. Van tenir molts problemes fent-lo passar per la porta i me'n van trencar una pota, q m'hauran de canviar dissabte q ve
- Avui a la tarda em porten els mobles de l'Ikea, q vaig anar a comprar dijous passat: mobles tele, estanteries, escriptori, bàsicament. M'ho han de portar de 18 a 22h. Podien tenir franges horàries més curtes, tipus, "pot triar, o bé dilluns de 00 a 12h, o bé de 12h a 24h"
- Dissabte vam anar a sopar a un suhi bar al c/ Correus Vell. Una passada, va ser boníssim, tant els entrants (brotxetes de pollastre teriyaki, wan tongs però japonesos, amanida de peix cru, etc) com les plàteres de sushi (makis i sashimis) de segon. Mmmmmmh!
- El Lucas, per cert, és un crack: durant el sopar ens va dir q x St Joan se n'anava a la Viennale de Venècia. Anda q no!
- Tinc zero ganes de St Joan: acabarem anant a Olot a casa l'Edu, i em fot puto pal, pq serà pujar dissabte i tornar a baixar diumenge. Pufff! Esclar q si em quedo a BCN serà pitjor, pq els putos petardos són agobiants.
- Demà tinc la meva primera reunió de veïns. Serà una nova experiència!
- Avui han començat les obres d'instal.lació de l'ascensor. Ara veurem fins quan duren...
- Demà la M Rosa em baixarà l'ordinador que m'he comprat. Estupendo. Tinc ganes de començar a practicar el FH Inversiones.
- Dissabte passatdia 09/06 vam anar amb l'Àlex i l'associació del Monter de la Tercera República d'excursió pel Sud de França, a veure Cotlliure (la tomba de Machado), Argelers, on hi va haver un camp de concentració de republicans exiliats i els francesos els van tractar com a gossos, i a Elna, on una senyora suïssa a qui recentment han donat la Creu de St Jordi va muntar una maternitat pq les pobres internades als camps de concentració (republicanes i després, també jueves i gitanes) al menys poguessin donar a llum en condicions. Em va agradar molt, molt curiós i instructiu. I l'associacó republicana aquesta, tots molt bona gent i molt frikis.
- He tornat a fer meditació. En torno a tenir ganes.
- Els australians han confirmat que vénen a BCN del 30/08 al 06/09. Em fa molta il.lu!!!!

Fins al capdemunt dels polítics

No n'hi ha cap ni un de bo. No m'estranya que la gent no voti. Si no fos que després em sentiria culpable jo tampoc no ho faria.

ZP molt de fum i poca substància. I a sobre, no ha recolzat Catalunya com caldria
PP ni parlar-ne. Anatema, el dimoni. Anticatalans, jaqueteros, corruptes, franquistes, catòlics, oportunistes
CiU: vendrien a sa mare per tornar a tocar poder. Oportunistes, catòlics (recordem els concerts escolars amb centres de l'Opus?) i "de comarques"
ERC: amateurs. Fan llàstima
Iniciativa: a part de defensar el reciclatge i permertre que les bicis vagin per les voreres, fan alguna cosa més? Ah sí, si per ells fos tots pagaríem un 50% d'impostos
Ciutadans: El PP amb vestit de xai

Cal un canvi en el sistema de partits. Ja no dóna respostes a les necessitats dels ciutadans. No pot ser que es passin 4 anys tirant-se els plats pel cap per coses absurdes (la definició de Catalunya a l'Estatut) o en què haurien de fer pinya (el procés de pau a Euskadi) i després no facin res per les coses importants: transport públic, l'aeroport, serveis a la gent gran, suport a les famílies, etc. O es passen cada eleccions prometent el mateix.

Crec que la democràcia està fent figa. Falla per totes bandes: la gent no vota o segueix votant repetidament a candidats que se sap corruptes; en molts casos, els qui han liderar el país estan més preocupats de la picabaralla política que de res més.

Cal un canvi, i crec que no arribarà fins que tots i cadascun de nosaltres no ens adonem que som poderosos. Que cadascú de nosaltres té el poder. Que hem de tenir el control ple sobre la nostra vida. Que el que ens passi no és culpa de ningú (culpabilitat) sinó únicament responsabilitat nostra.

Quan hi hagi aquesta massa crítica, el sistema canviarà de ple. per lògica. Serà un canvi d'etapa, i passarà amb tota naturalitat. Com quan a la tador cauen les fulles dels arbres.

I em sembla que hi estem més a prop del que ens sembla. Com fa la dita, el moment que no veus el cim és quan hi ets a tocar.

Ja tinc taula i cadires de menjador

Ahir les vaig anar a comprar a Pilma. Súper xules!!! La taula té les potes metàl.liques i el sobre és de vidre blanc. És extensible. "Normal" medeix 140 x 90 i estesa medeix 200 x 90, o sigui que hi poden arribar a menjar 10 persones sense problemes.

El problema és que només vaig comprar 4 cadires, súper funcionals però súper xules: de plàstic blanc, molt còmodes i amb les potes metàl.liques.

com us en podeu adonar, el blanc és el color. És que contrastarà amb el terra de parquet fosc i el sofà xocolata, i anirà a joc amb els marcs de les portes blancs.

Ahir al llit abans d'adormir-me estava fullejant Casa Viva i tindré la casa súper fashion, es veu: ara tot és metàl.lic, gris o blanc. Ara, una cosa vull dir: si tingués els trossos de casa i pressupostos que es veu que té tothom a Espanya (segons les revistes de decoració, esclar), jo ho deixaria tot molt més maco!!!

M'ho duran a casa en 10 dies.

La resta de mobles, dissabte a l'Ikea

De compres

Avui al matí m'he comprat l'ordinador a Dell, súper xulo i súper potent i no pas car.

Aquesta setmana també m'he de comprar la taula i cadires del menjador, q serà l'única cosa no-Ikea. La setmana que ve la resta de mobles de l'Ikea, i ja estarem servits:
- estanteries llibres
- moble tele
- tauletes de nit
- escriptori

La taula del menjador segurament me la compraré del Pilma, q és on més m'agraden i en tenen de no-cares (500-700€). És q les de l'Ikea les trobava molt de nyigui-nyogui...

Com q de moment aquests mobles són l'única cosa que m'he de comprar de la meva butxaca (la resta m'ho regalen tot) doncs ja està bé.

El q no tinc clar és la tauleta, si comprar-me-la del Pilma a joc amb la taula de menjador, o de l'Ikea. Dimecres tarda quan hi vagi veurem.

1400 revolucions

Són les del centrifugat de la meva nova rentadora estupenda. Ahir vespre vaig fer la primera rentada i vaig estendre la roba cap a les 22h. Avui a les 8.30ja estava quasi tota seca! Increïble! I això q l'havia estesa en una sissí dintre el menjador!

M'encanta la nova rentadora. A més, la pots programar. Ahir ho vaig fer així: vaig posar q comencés a les 19 i ho fa ver. Una passada.