SIMO, la premsa madrilenya i la qualitat de vida

Ahir vaig arribar de Madrid, després d'haver-me estat des de dilluns al SIMO. Ja és un tòpic que cada any és pitjor, però aquest pitjor que mai. Menys espai, menys expositors, menys visitants i de menor qualitat.

L'any que ve clarament no hi anirem.

Anar a SIMO em permet també fer una radiografia de la societat madrilenya. A la fira ens donen gratis alguns diaris (El País, El Mundo, La razón, i premsa econòmica). La Razón ja ni me la miro, The Country me'l miro més o menys i el World el fullejo.

Suposo que alguna cosa em devia qeudar d'haver estudiat periodisme, però tinc un interès quasi antropològic per analitzar la premsa (i les telenotícies) d'altres llocs. El primer que em sobta sempre de la premsa madrilenya en general és que és molt més agressiva, fins i tot els diaris gratuïts tipus 20 Minutos o Qué són encara pitjors a Madrid.

I el disseny també és com més queco. Però això és general de la ciutat. A nivell estètic sembla haver-se estancat als 50s. Ho perceps al metro (des de la senyalètica fins als cartells d'anuncis), pel carrer, en com vesteix la gent. És subtil, però cert nogensmenys. En general, crec, és un ambient més conservador.

I tornant als diaris, el nou disseny del The Country l'han fet per assemblar-se més al Mundo, trobo: en la tipografia, etc.

Però el més curiós és que sembla que et trobis en un altre país. Agafem la premsa d'ahir. Del que llegia als diaris madrilenys d'ahir -tots ells, independentment de la seva inclinació ideològica- al que vaig pdoer veure després a l'aeroport on vaig estar-me mirant el Periódico i em vaig comprar La Vanguàrdia (de debò, la trobo a faltar), no hi havia cap notícia igual. Semblava que et trobiessis en dos universos paral.lels.

Els rotatius madrilenys parlaven de les crítiques i contracrítiques a les últimes paraules de l'Ansar i re-analitzaven la sentència de l'11-M; els barcelonins destacaven les paraules de Montilla en l'entrega dels premis Blanquerna a Madrid, tema sobre el qual els diaris madrilenys ni caso.

Però en temes mensy de política i més d'interès humà, on la Vang et feia una radiografia a doble pàgina del per què els joves cada cop s'inicien al sexe més d'hora, el Mundo treia, també a doble pàgina, tot de fotos de vestits de núvia -dels anys 50 fins ara- per inspirar totes aquelles a qui els arriba 'el gran dia' (q també deu ser el de perdre la virginitat, però passant per l'altar).

De debò, la secció de religió de la Vang sembla hiper futurista i hiper liberal al costat de qualsevol article dels diaris madrilenys. I hi sumo també el País, que no sé per què, cada cop el trobo més espanyol, més madrileny i, si bé sens dubte és el més obert i plural d'aquesta ciutat, cada cop és menys objectiu.

En fi, que m'alegro de tornar a casa!

Crec que, malgrat que en d'altres aspectes BCN i Madrid són més properes i similars del que ens volen fer creure, em costari viure en una ciutat oficialment i manifestament tan carca.

De fet, en parlàvem l'altre dia amb el Clay. Sempre he pensat que si TotemGuard fracassés i haguéssim de xapar, me n'aniria algun temps a alguna altra ciutat a fotre pasta. A Londres els sous són estratosfèrics (els preus també), però no m'agrada per viure-hi. De les que he vist, triaria per Nova York o París. En els dos casos, si vius a París-ciutat o a Manhattan, tens molta qualitat de vida. A Manhattan els sous també són estratosfèrics, i a París no, però podria treballar de representant o responsable del mercat ibèric d'alguna companyia francesa i cobrar bé.

També m'agrada molt Berlín, però difícilment t'hi pots guanyar molt bé la vida.

En fi, són reflexions teòriques, perquè no passarà. De fet, crec que en un parell d'anys Totem donarà moltes sorpreses.