A continuació podeu llegir el meu famós i llargament promès anàlisis sobre França. En ell parlo de la crisi social i econòmica que viu el país, però no de l'afer Clearstream que acabarà amb la dimissió de Chirac i Villepin.
França esta sumida en crisi: jovent de l'extrarradi de les grans ciutats que crema cotxes, manifestacions massives contra un contracte per a joves o, anteriorment, el no a la constitució europea. Però la crisi ve de molt abans. A continuació indico alguns altres símptomes previs:
- El sistema electoral va portar en les últimes presidencials que puguessin concórrer a la segona ronda només la dreta i l'ultradreta de Jean-Marie Lepen. Votants d'esquerra i centre-esquerra van haver de votar la pitjor de les dues possibilitats: van votar un president de dretes per evitar-ne un d'ultradreta. Això li restarà legitimitat posteriorment. Recordem que el sistema electoral actualment vigent que imposa les dues rondes electorals va néixer fa uns 50 anys precisament per dotar-lo de més estabilitat, evitant la necessitat de formar coalicions i haver de negociar governs amb diversos partits, cosa que, anteriormetn, havia estat un focus de greus inestabilitats. Ha funcionat durant un cert temps, però ha acabat creant paràlisi, desconfiança i deslegitimització.
- Una política econòmica equivocada ha portat de la desincentivació i ineficiència econòmica. França, en el tema econòmic -i també en el polític i en el cultural- es veu a si mateixa encara com una gran potència i una gran illa de civilització enmig d'un oceà de nacions que n'han d'aprendre molt d'ella. En cultura, això es traduïrà en la famosa "excepció francesa"; en economia, en la creació de grans "campions nacionals". Efectivament, el govern francès s'ha dedicat a crear tot de mega empreses perquè estiguin entre les líders a nivell europeu i mundial en els camps de l'automoció, les energies (petroli, electricitat, aigua, etc), la informàtica, etc. Molts d'aquests conglomerats s'han creat des de l'estat mateix i de fet, alguns encara són empresa pública, contravenint moltes de les directives europees. L'estat n'ha impulsat el sorgiment ja sigui fusionant dues empreses de la seva propietat o tutelant-ne el creixement, expansió i, fins i tot, fusió.
Aquest fenomen, que no és únic ni exclusiu de l'estat francès, sí que és possiblement on té encara avui més significació i importància.
La creació d'aquests mega conglomerats a França no ha respost a les dinàmiques o necessitats econòmiques del país en quant a generar eficiències, crear sinèrgies, millorar competitivitat o domini de mercat, les raons per les quals es duen a terme operacions d'aquest tipus. S'ha fet de forma artificial únicament per guanyar en tamany i prestigi i evitar que empreses d'altres països se'n puguin fer propietàries (un últim cas ha estat la fusió de Suez amb Gaz de France per evitar que la primera pogués ser comprada per una empresa italiana). Dir que aquest proteccionisme és antiquat podria semblar només una aprecició moral discutible; però el cert és que, per damunt de tot, és ineficient.
Ineficient per diversos motius:
- Es creen gegants
artificials que destrueixen la competència entre empreses, afectant el bon funcionament del mercat
- Tampoc no reporta cap avantatge o benefici tangible per als conglomerats (evidentment parlo en general per critiar una política idustrial que crec equivocada; de fusions i compres lògiques i necessàries se n'han fet i faran!). Això els converteix en gegants amb peus de fang. Un excés de tamany i una
pèrdua d'eficiència que només pot suposar un llast: excés de tamany, duplicitats de negoci innecessàries o falta de sinèrgies entre línies de negoci, increment de la burocràcia i dispersió interna, increment del temps de resposta als desafiaments del mercat, etc. I, en definitiva, el mal ús de recursos financers de les dues empreses fusionades en la creació de la fusió, en comptes de dedicar-los al creixement orgànic o a la compra d'altres empreses que sí resultessin beneficioses o, senzillament, a ser comprades! Per no parlar del temps emprat en conèixer i digerir la nova empresa, temps no dedicat a pensar, vendre o crear.
Obtenim per tant una empresa amb un tamany excessiu, ineficient, amb temps malgastat i amb menor disponibilitat financera. En teoria del joc, és una relació en què tothom hi perd.
A banda, la política econòmica i industrial ha descuidat completament les empreses mitjanes i petites, el 90% de tota economia i el sustent real i principal d'un país, així com el seu principal creador d'ocupació.
Lligant amb això, França té una concepció molt estatalista del món. No només es creu el melic de la civilització occidental, sinó que els francesos encara creuen que l'Estat és qui els ha de solucionar tots els problemes de la vida. Proves: la major part del joves volen tenir
una feina per tota la vida, a poder ser de funcionaris on no els puguin acomiadar.
Deixant de banda que és un deisg inassolible -bàsicament perquè vivim en un món que canvia molt ràpidament i sense anar aprenent i reciclar-nos al llarg de 40 anys ens quedaríem ràpidament fosilitzats i fora del mercat-, el desig de "no poder ser acomiadat" suposa una por increïble en el futur. Com port ser que una persona de 20 anys tingui tanta por en el futur?
Aquest ideal laboral és el que ha portat a posar barreres molt altes contra l'acomiadament, fent que les empreses, sabent que si tenen un treballador que si no els funciona no el podran acomiadar, optin directament per no contractar, la qual cosa suposa que les empreses no compten amb els recursos humans per afrontar el seu creixement, estancant-se elles i l'economia del país. La qual cosa fa augmentar més encara l'atur i la crisi econòmica i social-- tot un cercle
viciós.)
Tot això són les causes rere les manifestacions contra el CPE i la crema de cotxes. Però anem per parts...
La millor solució contra els problemes socials és un creixement econòmic del que se'n beneficiï tota la societat. Això vol dir creixement econòmic traduït en més ocupació, possibilitat de crear noves empreses, possibilitat d'estalviar, possibilitat de comprar. Possibilitat de disposar d'aquesta riquesa. Un tipus de creixement econòmic no beneficiós en aquest sentit seria aquell que només beneficiés a les capes altes de la societat, com podria ser el que es donés a certs països del Golf Pèrsic, on els recursos (eminentment el petroli) estan concentrats en unes poques mans, no hi ha un règim democràtic ni unes estructures socials, d'impostos ni de mercat que facin que aquests beneficis reverteixin en el gruix social. Els xeics àrabs es gasten les seves peles a Londres o París.
Aquest tipus de creixement econòmic beneficiós és el que Espanya fa 10 anys que gaudeix i, tot sembla indicar, seguirà gaudint al llarg dels propers anys si no s'espatllen molt les coses: s'ha reduït l'atur del 20 al 8-9%, ha augmentat sensiblement el percentatge de població activa, s'està podent augmentar les prestaciones de l'estat del benestar (és un capítol del que tots ens en queixem molt, però algú recorda com eren els CAPs i hospitals fa 10 o 15 anys, per exemple?), la població compra i consumeix sense problemes, el nivell de vida ha augmentat a un 3% real de mitjana en els últims 10 anys, i la riquesa de les famílies (valor del que tenen al banc, valor del seu patrimoni immobiliari, etc) s'ha duplicat!
I a la vegada, s'estan
abaixant els impostos (la qual cosa fa que la gent tingui més renda disponible, pugui gastar, invertir, arriscar-se més i pugui augmentar el total recaudat, podent així l'Estat oferir més i millors serveis i infraestructures-- un exemple de cercle
virtuós), s'està augmentant el total recaudat i s'està augmenant l'eficiència recaudatòria (Espanya, el país del "negre", ara mira a Itàlia amb certa sorneguera), i reduint el dèficit públic (un dia dedicaré un blog a parlar-ne, però no, un dèficit públic alt no és una bona cosa).
Aquest no és, però, el cas de França, que porta més de 10 anys escleròtica, i amb un creixement pràcticament nul.
El tancament mental i econòmic que abans he descrit han portat al país a aïllar-se dels esdeveniments del món i a voler-se'n protegir artificialment. Òbviament, un cop has assolit un nivell de vida que et sembla bo i amb qualitat, intentes conservar-lo. Una reacció molt lògica a aquest instint de conservació és voler protegir, mitjançant barreres, allò que ja tens contra la seva possible pèrdua o deteriorament.
Però intentar imposar traves comercials o barreres contra els fenòmens socials actuals no només és impossible, sinó que contraproduent. La millor defensa per mantenir una certa qualitat de vida, és
obrir més les economies i els països, a la vegada que
apostar per la gent. No d'una forma mal entesa, blindant-ne els contractes laborals, sinó invertint en la seva educació, formació i competitivitat. Fer que la gent tingui possibilitats de fer i de ser.
Un exemple: Dinamarca és un dels països europeus amb menor atur i on més s'ha liberalitzat l'acomiadament, on el cost d'acomiadar un treballador per a les empreses és pràcticament zero. Però amb contrapartides: la societat danesa, a través de les seves institucions públiques, però també a través de la mentalitat de la seva societat, ha apostat per la formació. No només el nivell formatiu és elevat, sinó que, si et trobes a l'atur, tindràs la possibilitat de formar-te per agafar noves habilitats i reciclar-te en noves feines. (Però si l'estat inverteix en tu oferint-te una millor formació perquè puguis trobar una nova/ millor feina, si deixes passar no sé si dues o tres ofertes de feina, deixes de cobrar l'atur.) El resultat és que els treballadors danesos no tenen por a perdre la feina o als processos de globalització, perquè saben que podran trobar una altra feina amb facilitat. Saben que
tenen opcions.
(Curiosament, com a dada addicional, Dinamarca també és un dels països amb més afiliació sindical. I els sindicats
i la patronal són els que inicialment es van posar d'acord per impulsar aquesta flexibilització laboral!)
Un altre exemple: França defensa aferrissadament la política agrària comuna (la famosa PAC) de la UE, que bàsicament reparteix ajudes a la pagesia només pel fet de ser-ho. La PAC, creada als albors de la integració europea com una forma d'ajudar el camp, un dels sectors més febles, a progressar i millorar, s'ha convertit en una manera de crear una classe social equivalent a aproximadament el 5% de la població francesa visquent de les subvencions. Subvencions que, d'una manera o altra, provenen dels impostos dels contribuents.
No només és la PAC una manera de malbaratar recursos públics destinant-los a centenars de milers de persones que podrien trobar feines millors en d'altres sectors (i crear riquesa i contribuir a l'erari públic en comptes de dependre'n), sinó que es treure recursos públics fora de sectors on farien més servei: millorar l'educació, les pensions, la sanitat... o senzillament reduir la càrrega impositiva, per exemple (la qual cosa ajudaria a tornar el cercle viciós actual en un cercle virtuós).
Certament, un podria argumentar que aquests recursos no són malbaratats sinó que tenen la funció social de preservar le medi natural, el paisatge i unes determinades formes de vida. Però segurament es podria preservar el paisatge i el medi natural igual de bé amb menys gent depenent i gent que treballés en una agricultura i ramaderia més modernitzades i productives o que es dediquessin, per exemple, al turisme rural. Quant a preservar determinades formes de vida... segur que molts ciutadans que treballen durament a fàbriques o oficines deuen pensar que "per què m'he d'escarrassar jo a treballar per preservar la forma de vida de certa gent que viu de l'Estat?" (el que col.loquialment es coneix com "
xupar del pot").
Encara un altre exemple: Electricité de France (EdF) és una de les primeres mutinacionals de l'electricitat. És un monopoli a França i ha comprat companyies al Regne Unit, els EUA i d'altres països europeus. No obstant, EdF segueix sent un monopoli, mig propietat de l'Estat i on els seus treballadors tenen rang de funcionari. Però no només això: les lleis franceses impedeixen que companyies estrangeres puguin comprar Electricité de France o d'altres elèctriques franceses. La falta de 'fair play' no suposa un avantatge per a França com a país, sinó que fa que:
- França perdi posicions com a país on fer-hi negocis en ser vist com a poc/ menys competitiu
- Certes empreses franceses siguin protegides artificialment per la legislació i no necessitein esforçar-se a millorar dia a dia per sobreviure, la qual cosa redunda en una minva de competitivitat, i en últim terme de creació de riquesa.
De moment ho deixo aquí. El proper dia seguiré sobre com tot això té a veure amb la crema de cotxes a les barriades de l'extrarradi o perquè el CPE no era tna mala solució.
