Deixar l'ego de banda

Avui relataré dos fets. El primer l'anomenarem "l'ascensor".

Aquest dilluns va haver-hi reunió de veïns (la 2a en dues setmanes) per decidir què es feia amb l'ascensor. La comunitat ja havia aprovat posar-ne que passaria pel pati de llums de les cuines amb capacitat per 3 persones justes.

Però també hi havia la proposta a aprovar -i d'aquí la reunió- de col.locar-ne un d'un pèl més gros amb capacitat per una cadira de rodes. Els veïns més a favor, els dels 3rs i 4ts pisos (5ens i 6ens reals), molts d'ells grans i amb problemes de mobilitat.

Els més en contra, senyores també grans del principal i entresòl, jo, i la meva veïna de sobre. Les senyores grans perquè no volien haver de pagar més. (Després me'n vaig assebantar que la comunitat portava intentant col.locar l'ascensor més de 10 anys, però que com que fins fa no gaire la llei requeria uninimitat per prendre decisions, un parell de veïns de l'entresòl s'hi negaven en rodó.)

Col.locar aquest ascensor un pèl més gran però amb capacitat per cadira de rodes suposa retallar 20 centímetres de llarg el safareig de les segones portes (o sigui, a mi entre d'altres). Seria una retallada de 20 cms contant la barana, per tant només serien 10 cms d'espai útil. La reixa de l'ascensor passaria a fer de barana.

La rentadora hi seguiria cabent, però si ara quedaven 20 cms lliures de llarg, un cop feta l'obra només en quedarien 10.

Jo m'hi vaig negar en rodó, al.legant que no volia tenir més obres, que em negava que m'imposessin obres a casa meva, que quin dret tenien a fer-me renunciar a una part de la meva propietat privada, etc.

La meva veïna de dalt s'hi nega perquè no hi viu, té el pis llogat, i no vol maldecaps innecessaris.

Els en contra de l'ascensor tamany cadira de rodes vam perdre les votacions, però llavors jo vaig amenaçar amb cercar assessorament legal.

Però un cop a casa em vaig posar a pensar. Aquesta reducció del safareig no m'afectava. Era una putada, però la rentadora hi seguiria cabent. Era una molèstia patir les obres, sobretot després d'acabat de mudar, però la comunitat havia assegurat que ens ho compensaria. I si algun dia algun veï quedava impossibilitat i no podia sortir de casa perquè jo m'havia negat a que instal.lessin un ascensor amb espai per cadira de rodes, em sentiria fatal.

I vaig decidir que acceptaria instal.lar-lo. De totes maneres, vaig començar a moure fils per saber quins drets tenia jo per oposar-m'hi: el pare li va preguntar a un amic seu API, vaig mirar la legislació per internet (em sé de memòria la Llei de la Propietat Horitzontal i els articles 394-406 del Codi Civil). Ho feia dient-me que "acabaria acceptant, però q al menys volia obligar-los a negociar".

Fins que em vaig adonar que, en realitat, volia instal.lar l'ascensor per cadira de rodes, perquè era el q trobava correcte, però q m'estava fent el dur i l'emprenyat només per salvaguardar l'ego.

Un cop me'n vaig adonar, em vaig tranquil.litzar i vaig trucar la secretària de la comunitat (l'Ona Riera... que guapa... però aq és un altre tema) i el veí màxim defensor de l'ascensor tamany cadira de rodes. I ens vam posar d'acord de seguida: jo acceptava però necessitava tenir més coneixement del projecte tècnic, volia tenir garanties per escrit que la rentadora hi cabria un cop feta l'obra i que ho deixarien tot pintat i bé, i volia tenir una planificació d'obres, perquè una cosa és estar una setmana sense poder rentar; l'altra que estiguis empantanegat durant 3 mesos.

I vaig demanar que el sobrecost que suposen aquestes obres, no se'ns cobri als veïns de les segones portes, ja que fem aquest sacrifici pel bé de la comunitat.

Van més que acceptar.

I em vaig sentir bé per dins: havia fet el que era correcte i, de cop i volta, havia guanyat més control del projecte: ara em passaran tota la documentació tècnica perquè me la miri i discuteixi amb la companyia d'ascensors si ho necessito tot més detallat i descrit i més garanties.

Curiosament, així que he deixat de banda el meu ego que em demanava sang, que no podia acceptar que "perdés", que volia lliuta, ha sigut quan hi he sortit guanyant: en pau interior, en control sobre el projecte, i en integració a la comunitat.

L'altra opció hagués seguit plantant cara, lluitant, sentint-me trepitjat i no respectat. Però no. Amb la meva decisió em sento bé, sento q he pres la decisió correcta.

Perquè incidentalment, l'API amic del pare em va dir que l'única opció era impugnar la decisió als tribunals... i que perdria segur. La llei l'únic q diu és q la decisió s'ha d'adoptar per 3/5ens (cosa que és el cas de sobres) i que un veï té dret a oposar-s'hi si la decisió presa
- perjudica la comunitat (q no és el cas)
- perjudica greument els seus interessos (q no és el cas)
- beneficia excessivament algú en detriment de la resta (tampoc no és el cas)
i diu que [copio literalment] "las innovaciones que hagan inservible alguna parte del edificio para el uso y disfute de un propietario requerirán, en todo caso, el consentimiento de éste". Era l'única clàusula a què m'hagués pogut agafar, però hagués perdut.

En tot cas, el meu ego ferit em deia: doncs és igual, tu amenaça aquests cabrons que et volen putejar en anar a judici. I que entre recursos i apel.lacions s'allargaria tot 10 anys i costaria molta pasta. Amenaça'ls que tothom hi sortitia perdent.

Per sort, no he optat per aquesta via, he deixat l'ego de banda i he pres la decisió correcta. Dormiré millor a les nits.