Deixar l'ego de banda (2)

Com tots sabeu, m'encanta tenir raó i organitzar-li la vida a la gent. I a la vegada, no suporto que em diguin què he de fer ni sentir-me que no se'm té en compte.

Segurament -i parlo seriosament- aquest és un dels motiuss perquè me'n vaig anar de casa abans de l'habitual, perquè no he tingut mai parella estable, i perquè tinc la meva empresa: per ser jo qui decideixi.

El problema és que una empresa amb socis és pitjor que un matrimoni: passes més hores junts que la majoria de matrimonis, has d'arribar a acords per al bé comú que suposen cedir de la teva part, i has de respectar -i encoratjar- la forma de ser i de funcionar dels altres. I tot això sense al menys poder-hi tenir sexe!! Hahahahahaha.

Jo estic molt content amb la meva empresa i amb treballar amb la Meritxell i el Clay. M'encanta la sensació que estem creant quelcom plegats. M'encanta la llibertat que dóna i el compromís que suposa, a banda de l'enriquiment, aprenentatge i creixement personal que suposa. A part que els valoro molt com a persones.

Però a vegades m'hi emprenyo.

Com ha estat el cas d'avui.

M'he enrabiat amb el Clay per prendre una decisió de compra que jo creia que m'havia d'haver consultat. No entrava a jutjar si la decisió era correcta o no, perquè segurament hi hagués estat d'acord. Només que m'ha semblat una falta de respecte que no m'ho hagués consultat i m'ha semblat que no havia gestionat bé la comunicació.

Sense entrar a discrepar-hi, m'ha dit que moltes vegades, quan jo negocio amb clients i els faig descomptes, això té més impacte en l'empresa que la seva decisió d'avui.

Jo li he rebatut que aquest no era el tema, sinó el fet que no em consultés.

La conversa estava entrant en el regne de l'absurd quan m'he adonat que, possiblement, ell havia comès un petit error no consultant-m'ho, però que sens dubte jo estava sobrerreaccionant. Per què jo hi confio? Sí. Doncs així no puc pensar que no m'ha tingut en compte. Senzillament quie ha fet la seva feina amb la rapidesa i eficiència que ell jha cregut que requeria. Que jo em sentís trepitjat i no tingut en compte és problema meu, no seu, pq sé que no ha obrat de mala fe.

Again, és un problema de l'ego.

Si jo hagués reaccionat amb normalitat, potser ni li hagués dit res o li hagués fet una broma del tipus: "què traficant amb 2000€? :-) ".

Moraleja: un altre cop, el principal obstacle és la nostra percepció de la realitat. En el meu cas, de vegades vaig massa a la defensiva, massa pensant que em fotran. És cert en el cas de l'ascensor i és cert en aquest.

I el fort és que, quan aconsegueixo veure a través de la cortina de ràbia del meu ego, m'adono que l'altra persona no ha actuat de mala fe, ans el contrari, i que, en el cas del Clay, hi tinc plena confiança.

En fi, està clar que ningú no és perfecte i per tant ara no m'he de flagel.lar, però és qüestió de seguir treballant en mi mateix.