Dieta de la savia de arce y limón, dia 4

Tortura psicològica
Porto el dimoni dins
Tu mateix ets el teu pitjor enemic

Les tres frases anteriors vénen a dir el mateix-- la dieta de la saba d'auró va bé: no passo gens de gana, em trobo perfecte, puc fer vida normal i seguir anant a gimnàs, em trobo amb molta energia, més que de costum...

Però tot i així ahir va ser el dia més dur. M'autotorturo: començo a pensar en menjar, que porto X dies sense menjar res, començo a pensar en menjars greixosos (formatge, beicon, hamburgueses, el greixet cruixent del voltant de les costelles de xai, espaguetis carbonara, xistorra...) i es com per tallar-se les venes.

El tema és que si em paro a escoltar el cos, però, no em ve de gust, però per mi que és com el procés de desintoxicació d'una addicció: al tabac, al cafè, a l'heroïna, al que sigui. Un cop deixes l'addicció física, l'addicció psicològica és el pitjor que hi ha i el que et juga més males passades.

Així doncs, podríem dir que pateixo/ patia d'addicció al menjar. Algú pot dir: no es pot ser addicte al menjar, el menjar és necessari x viure! Cert, però en quantes ocasions no mengem perquè tenim gana, sinó senzillament perquè ens ve de gust? (un geladet a mitja tarda a l'estiu, un crosant de xocolata, repetir o menjar més del compte d'alguna cosa, tot i q ja no tenim gana, només perquè ens encanta...)

Crec doncs que m'estic desintoxicant del menjar i que estic "forjant caràcter". Mola.