Demanar-me ajuda
Hi ha un tema personal que m'adono que he de solucionar. si algú em demana ajuda, m'agrada ajudar la gent, i tendeixo a desviure'm per ajudar en tot el que puc. Ara bé, hi ha gent que no rep bé el meu ajut o que després no en fa cas (tot i q jo veig ben clar q és el q han de fer, q és la millor via). I aleshores ve quan em mosquejo.
Em mosquejo quan veig que tot el meu esforç, el meu desviure'm, no s'ha tingut en compte o no em sembla que s'ha "despreciat". O quan qui havia demanat ajuda segueix igual de negatiu, igual "de no puc no puc no puc".
Un factor que augmenta el meu enfadament és si, aquest demanar ajuda, suposa involucrar altra gent i, després d'haver movilitzat d'altres persones, es desestima.
Un dels cops més sonats va ser el cap d'any 2005-06 passat amb els de Sabadell i avui m'acaba de passar amb una altra persona.
En aquestes ocasions acabo reaccionant enrabiant-me i decidint "passar" en endavant. Com vaig decidir no insitir mé als de Sabadell per cap activitat, p. ex.
En general el motiu de l'enfado és quan em sembla que no se'm té en compte, que no es tenen en compte els meus esforços. Mira, em subleva...
I si la persona destinatària dels meus esforços inicials i el meu enfado posterior se n'adona i es disculpa, doncs no passa res, ho entenc. Però si no, llavors sí que tendeixo a optar per passar pàgina i distanciar la relació.
El meu dilema és:
- M'hauria d'enfadar menys? Hauria d'entendre que demanar ajuda no vol dir voler-la acceptar i que cadascú va als seus ritmes. Que això no vol dir anar a putejar-me... Aquest és el tema, però no és fàcil...
- Amb algú que repetidament té aquests comportaments me n'hauria de distanciar? Hauria de "marcar la ratlla"? Perquè si ho faig, em sap greu i penso que només estic sobrerreaccionant. Per l'altre, no vull estar envoltat d'aprofitats. I tendeixo a guardar rencor (a no ser, repeteixo, q em demanin disculpes, en tal cas tot canvia)
En el fons, potser sí que tota la situació no és més q un cert complex d'inferioritat: algú et demana alguna cosa i et desvius x ajudar-lo i ESPERES la seva reacció d'agraïment reconeixient l'esforç. Si aquesta reacció no arriba, t'emprenyes. És una dependència emocional.
Senzillament he d'aprendre a donar perquè sí, perquè decideixo que ho vull, sense esperar RES a canvi.
Em mosquejo quan veig que tot el meu esforç, el meu desviure'm, no s'ha tingut en compte o no em sembla que s'ha "despreciat". O quan qui havia demanat ajuda segueix igual de negatiu, igual "de no puc no puc no puc".
Un factor que augmenta el meu enfadament és si, aquest demanar ajuda, suposa involucrar altra gent i, després d'haver movilitzat d'altres persones, es desestima.
Un dels cops més sonats va ser el cap d'any 2005-06 passat amb els de Sabadell i avui m'acaba de passar amb una altra persona.
En aquestes ocasions acabo reaccionant enrabiant-me i decidint "passar" en endavant. Com vaig decidir no insitir mé als de Sabadell per cap activitat, p. ex.
En general el motiu de l'enfado és quan em sembla que no se'm té en compte, que no es tenen en compte els meus esforços. Mira, em subleva...
I si la persona destinatària dels meus esforços inicials i el meu enfado posterior se n'adona i es disculpa, doncs no passa res, ho entenc. Però si no, llavors sí que tendeixo a optar per passar pàgina i distanciar la relació.
El meu dilema és:
- M'hauria d'enfadar menys? Hauria d'entendre que demanar ajuda no vol dir voler-la acceptar i que cadascú va als seus ritmes. Que això no vol dir anar a putejar-me... Aquest és el tema, però no és fàcil...
- Amb algú que repetidament té aquests comportaments me n'hauria de distanciar? Hauria de "marcar la ratlla"? Perquè si ho faig, em sap greu i penso que només estic sobrerreaccionant. Per l'altre, no vull estar envoltat d'aprofitats. I tendeixo a guardar rencor (a no ser, repeteixo, q em demanin disculpes, en tal cas tot canvia)
En el fons, potser sí que tota la situació no és més q un cert complex d'inferioritat: algú et demana alguna cosa i et desvius x ajudar-lo i ESPERES la seva reacció d'agraïment reconeixient l'esforç. Si aquesta reacció no arriba, t'emprenyes. És una dependència emocional.
Senzillament he d'aprendre a donar perquè sí, perquè decideixo que ho vull, sense esperar RES a canvi.
posted by Oski at 18:05
3 Comments:
Bé,bé,bé, sé que costa d'acceptar i encara més de fer, pero opino que un ha de fer el que fa per ajudar els altres perqué sí i m'apures molt, per ell mateix, per sentirse millor amb sí mateix, per créixer... pero no crec que sigui gens sá fer les coses per l'agraïment que un espera rebre. Per altra banda, també es sá reconeixer l'esforç de les persones que ens ajuden o ens fan un favor, etc. Un tema delicat potser ens hauriem de plantejar com d'agraïts som o fins a quin punt necessitem dels altres un agraïment, un reconeixement, un permís, una confirmació de que estem fent lo correcte... M'estan fallant les paraules pero em sembla que m'explico no? Pero bé, llegint el teu post posterior está bé, no cal que m'explaiï més oi?
Em va explicar el Ferran, un company meu de la universitat a qui aprecio i respecto moltíssim i a qui, per desgràcia, no conexies (ole amb la introducció!) que a la Xina són molt mirats amb el tema ajuda i favors.
Diuen els xinesos que quan reps un favor l'has de valorar. Traduir a diners o a allò que tu donis valor (d'alguna manera l'has de poder comptabilitzar, mesurar). Quan saps "quan val" aquesta ajuda o favor que se t'ofereix saps i seras capaç de tornar-ho. Si no ets capaç, simplement no l'has d'acceptar.
És una visió diferent al donar sense esperar res a canvi, però no per això és menys justa. Si tothom donés sense res a canvi seria perfecte. Si tothom rebés sabent que ha de donar també.
No sé com aplicar la teoria xinesa al teu cas... Potser si intentessim ser conscients de tot el que rebem, potser a vegades considerariem que els nostres esforços no reconeguts paguen el que rebem inconscientment. No sé... no n'estic segura.
Què en penseu vosalres dos?
Están bojos aquests chinesos!!!
Parafrasejant a l'amic Obelix.
Segueixo pensant que no s'ha de valorar en cap mesura el valor de cap favor perqué llavors estem presuposant que la persona que ens fa el favor espera que li tornem i entrem en una dinámica prou lletja. De la mateixa manera quan fem un favor estarem buscant la manera, totalment interessada de que ens el tornin i embolica que fa fort! Aixi que en conclusió segueixo pensant que millor fem el favor per sentir-nos bé nosaltres amb nosaltres mateixos i els demés que s'espabilin amb el sey karma no?
Salutacións cordials desde la ciutat de l'esperansa al país amb dos presidents i els merders continuus.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home