Amor propi

La fortalesa de caràcter es mostra principalment en els temps difícils. A la vida sempre hi ha moments millors i moments pitjors. Sentir-se content, satisfet i eufòric quan les coses van bé és fàcil, com també ho és sentir-se desgraciat, ansiós, trist, depre o amargat quan les coses no van tan bé.

Hi ha qui diu que la diferència no es troba en els esdeveniments, sinó en com els enfrontem. El que indica si som una eprsona desgraciada o feliç, doncs, no són les circumstàncies externes, sinó l'estat intern.

Una persona infeliç que es quedi sense feina pot pensar que què farà, que on anirà, que a la seva edat qui la voldrà llogar, que com alimentarà las eva família...

En canvi, una persona que se senti feliç, si l'acomiaden de la feina, s'ho prendrà com una nova oportunitat, ja sigui de trobar una nova feina millor, o de iniciar un altre projecte, etc.

La diferència, com en aquest exemple, no és en el fet extern, en allò que ens passa. La diferència és en com entomem les coses que ens passen.

En qualsevol moment pots triar de ser feliç, per més que tinguis una malaltia terrible, se t'hagi mort la dona o t'hagis quedat al carrer sense un duro. Tan hi fa. En qualsevol circumstància tens més de què estar content que de què no.

Un dels principals problemes que tenim, moltes vegades, és qeu no valorem prou allò que tenim, allò que som instrínsecament i, en canvi, ens deixem portar per allò circumstancial: un petit contratemps ens pot enfonsar; una petita alegria ens pot euforitzar. Algú podria dir que és millor estar eufòric que enfonsar-se, però de fet són dues cares d'una mateixa moneda: no valorem prou allò que som, el que tenim pel simple fet d'existir.

Pensem-hi: jo què sóc? una feina? un càrrec? uns estudis? la meva edat? la roba que porto? els amics que tinc? el meu compte corrent? el meu cos? la meva simpatia? l'escola on van els meus fills? el lloc on passo les vacances?

Com ens solem definir? Una definició estàndard meva podria ser noi de 28 anys, alt, més o menys guapo, calv, prim, vestit modern i amb gust, copropietari d'una empresa informàtica d'èxit, que viu de lloguer i comparteix pis al Poble Sec, Barcelona i de tendències polítiques lliberals, amb educació universitària i un coeficient proper a geni...

Tot això són definicions externes que diuen poc de qui jo sóc i com jo visc en realitat. Poden servir per als polítics o els experts en màrqueting. Poden servir per a qui ho jutja tot pel lloc on vius i la roba que portes, per la gent que li agrada comparar-se i, en funció de com l'altre persona estigui, sentir-se afortunat o desgraciat. Però no serveix si algú vol ser feliç.

Repeteixo: la felicitat no és una virtut externa. És una qualitat interna. Una elecció que cadascú pren. Qualsevol persona, en qualsevol circumstància, pot triar ser feliç o desgraciada.

Com pot ser que hi hagi gent que aparentment ho tingui tot i que, en canvi, sigui addicte als antidepressius i que en canvi, paraplègics o cécs, o sordomuts puguin ser feliços?

Tu tries com et sents. És així de simple. I és una elecció que pots fer en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Una bona manera de triar ser feliç i gaudir de la vida és acceptar que tot allò que ens passa és un aprenentatge.

Pensa-ho bé, perquè és aplicable a qualsevol situació. Tens una feina agobiant i avorrida. Planteja't per què: com et sents, si tant poc t'agrada per què no canvies, què és el què et fa por.

Molts cops la diferència entre decidir ser feliç o sentir-se desgraciat rau en afrontar les nostres pors i en ser conseqüent amb la nostra elecció.

Si et lleves de mala lluna perquè t'has d'empassar una hora d'embussos per arribar a la feina, només cal replantejar-t'ho. tu has triat aquesta situació. Vés-hi en tren o en bus; o canvia de feina i agafa'n una que et quedi a 10 minuts caminant de casa. O, si decideixes que és la feina que vols fer, pren-te aquesta hora en cotxe com la teva hora de descans: per pensar, per escoltar música... Però sigues conseqüent amb allò que triïs.

Tornant al començament, el nostre estat d'anim va pendolant de l'alegria eufòrica a la tristor flagel.lant. Avui totes et ponen i demà sembla que tothom vagi a per tu o que t'hagis llevat amb el peu esquerre. No serà que ens vlaorem poc a nosaltres mateixos, al que realment som? De manera que ens sentim i valorem per allò que fem, ens passa, ens diuen o per com els altres ens valoren o tracten, i no per allò que som.

I què som? Una criatura única en l'Univers. Com cadascú de nosaltres no n'hi ha cap més. viva. Amb capacitat de pensar, de sentir, d'experimentar i d'estimar i de ser estimat sense condicions. Amb capacitat d'elecció. Amb imaginació. Amb llibertat.

Si hi penses un moment, no hi ha ningú més com nosaltres en tot l'Univers és un concepte molt poderós. Et dóna poder, llibertat i responsabilitat. Cap a tu mateix i cap als que t'envolten.

És tan poderosa aquesta idea, que si ens hi aturem un moment, ens canvia el punt de vista. Tenim un valor intrínsec pel simple fet d'existir!

En el moment que adquireixes aquesta perspectiva, ni que sigui per un mometn, augmenta -o t'adones- de l'amor que sents cap a tu mateix i cap a allò que t'envolta.

Perquè allò que t'envolta és la teva creació! T'has creat el teu món, el teu entorn, en base a les teves eleccions. No només les grans decisions, sinó totes i qualsevol. Aquest és un altre pensament poderós. Si has pogut canviar la teva perspectiva -per bé que momentàniament- i adonar-te de la teva unicitat i el teu valo intrínsec, t'adones del teu amor propi i de la teva responsabilitat cap a tu i tot el que t'envolta.

I t'adones que pots aconseguir els teus propòsits. No ets una víctima del teu entorn. Tu ets únic i valuós, capaç d'estimar (a tu mateix i als altres) i de rebre amor. Capaç de triar.

Ara només falta que et decideixis a fer-ho.