dijous, de desembre 21, 2006

Ajut social

Tornant ahir de sopar amb amics, estàvem al Paral.lel despedint-nos d'una amiga quen, de cop i volta, se'ns acosta un captaire: "Me puedes escuchar un momento?". La primera reacció vas ser que no, però hi vam acabar parlant. Va explicar que portava tres setmanes dormint al carrer i que només volia un tiquet de bus o una T-10 que li quedés un sol viatge per poder agafar un bus per anar a no sé quin alberg per indigents de la Zona Franca.

Va explicar que havia anat a menjadors socials de l'Ajuntament però que només li donen menjar tres dies. Al quart, li demanen un vale per poder-hi menjar; va explicar també que l'assistenta social no el podia ajudar gaire més i que per tenir accés a no sé quin benefici havia de mostrar el padró municipal, però que ell estava empadronat a Salou i que quan se'n va anar a Salou (colant-se a trens) per demanar-lo, li van dir que per donar-li el certificat d'empadronament havia de mostrar l'imprès d'aquest benefici social que havia volgut demanar en primer lloc.

I que ara volia internar-se a l'Hospital de Mar per fer-se proves pq està molt malament de salut i que s'hi estaria com 20 dies.

L'home anava tot esparracat, amb les sabates completament foradades, les mans plenes de ronya i els ulls quenomés se li veien les òrbites en blanc. Devia anar col.locat.

Finalment, quan ja se n'anava, va dir que no ens preocupéssim, que segurament la setmana que ve començaria a treballar en una benzinera de Montcada.

Li vaig donar 1€. Em sembla que era la primera vegada a la vida que donava caritat a algú.

El tema és que, després pensant-hi, m'ha aixecat un dilema -podríem-dir-n'hi- de caire moral.

Personalment penso que a la societat s'ha de potenciar que cadascú pugui aconseguir el que es proposi. Una societat amb igualtat d'oportunitats. El que hi ha ara no ho és (ni molt menys), però és el més aprop que hi hem estat mai. En aquest sentit, penso que el món va bé.

Una societat amb igualtat d'oportunitats seria aquella en què tothom pugui aconseguir, per propis mitjans, allò que es proposi, l'estil de vida que vulgui (sempre respectant els altres, etc, of course), ja sigui ser ric, dedicar-se a la pintura, anar a viure al mig del bosc o criar fills.

Ara bé, la igualtat d'oportunitats també comporta dues coses:
- Responsabilitats corresponents a allò que et proposis
- Assumir riscos corresponents a allò que et proposis.

En aquest sentit, sóc bastant lliberal i penso que les societats que ho donen tot mastegat als ciutadans, a la vegada eliminen els incentius per "currar-t'ho" i aconseguir coses.

Evidentment no estem parlant de la llei de la selva, i hi ha d'haver uns mínims garantits: educació, sanitat, justícia, seguretat, etc... Aquests "mínims garantits" poden anar variant, però crec que en cap cas s'ha de ser sobreprotector.

Tot aquest divagar a què treu cap? Doncs que ahir després de l'encontre a la tercera fase amb l'indigent, pensava: I és just que hi hagi gent en estat d'indigència?

Però evidentment la pregunta no és aquesta. Si fins aquí hem estat d'acord, la pregunta és: com ens ho fem perquè tothom que ha intentat coses i n'ha assumit els riscos corresponents, es pugui tornar a aixecar? Com ho fem perquè tothom pugui tenir una segona oportunitat?

I tornant a l'indigent: quin ajut cal donar-li (ssi és que cal) perquè torni a aixecar-se per si mateix, es torni a crear un projecte de vida i es reintegri en la societat?

Penso que l'ajut tradicional, sigui de fonts governamentals (Gene, ajuntaments, etc), sigui de fonts religioses o ONGs (Càritas, etc) basat en donar roba, oferir menjadors socials, albergs on dormir, etc pot estar mal enfocat. He de dir que no en conec prou el funcionament i no voldria criticar una cosa que no conec, però si es limitessin a oferir un lloc on estar, on mnejar calent i, fins i tot, a donar uns diners perquè la persona pugui anar tirant, això no és ajudar.

Això és sumir a la persona en un estat de dependència, és dir-li: ui pobret, com que ets pobre i desgraciat i no et pots solucionar tu els teus problemes, i ja no podràs er res de profit a la vida, aquí al menys podràs dormir calent.

L'ajut social ha de servir com a revulsiu perquè la persona reaccioni. Donar menjar i un lloc on dormir pot servir de manera puntual, però el que cal, principalment, potser és ajudar-la psicològicament que no se senti un fracassat i rebutjat; que es vegi com el que és: una persona que ha passat per una experiència de la que pot aprendre per renéixer amb més força i saviesa, com l'au Fènix.

I també ajudar-la a trobar feina. Segur que podrien cobrir molts llocs de treball, des de fàbriques, neteja forestal, etc. I oferir-los també un pla de formació perquè no es quedin estancats ni tornin a "caure" quan encara estan en una situació dèbil.

Aquests haurien de ser els tres elements per una ajuda efectiva: tractament psicològic, inserció laboral, pla de formació.

En l'actualitat, Catalunya dóna a les persones en risc d'exclusió social per pobresa un sou mínim, el PIRMI, que n'hi diuen, que és d'uns 300€. Aquests diners es donen, simplificant, sense cap requisit a canvi. Penso que no és bo per al destinatari. Seria molt més eficient dir-li: mira,et donem X diners, però a canvi en 6 mesos has de trobar una feina. ens comprometem amb tu a ajudar-t'hi. Tenim un servei que t'ajudarà a trobar-ne. Ara bé, si t'hi negues, a la tercera oferta de treball que no t'hi presentis et retirem l'assignació.

D'aquesta manera la persona no estaria desamparada, se li prestaria un ajut que la permetria reintegrar-se a la societat i aquesta, a la vegada, no es convertiria en un pou sense fons. Perquè com tot a la vida, les coses gratis solen ser una mala opció. El que és gratis, acaba sortint car: per una banda, si no, són recursos públics mal emprats; per l'altra, no tens cap incentiu per sortir del teu forat actual.