Gent del barri

Una de les coses maques de viure al Poble Sec és l'esperit de barri. Després d'estar tres anys i mig visquent a Av Tibidabo, la relació màxima que havia aconseguit era amb una caixera del súper, que em feia "hmmh" amb el cap quan hi anava a comprar i em permetia entrar si eren les 9 menys cinc, ja estaven tancant i li jurava i eprjurava que només volia una garrafa d'aigua. Amb els veïns de l'edific els contactes eren més aviat dolents, i hi havia gent que encara no coneixia de res, després d' anys!! visquent-hi (tret de la Miao i els veïns de replà, tots ells gent molt maca)

Porto un any i mig al Poble Sec i sí, sens dubte és més brut, pobre, deixat i hi ha més immigrant (aquest és un factor negatiu, perxò?), però hi ha més esperit de barri. Vaig quedar sorprès quan la meva fornera, la Pili, em saludava al cap de dos cops d'anar-hi a comprar, i al cap de dues setmanes ja em va començar a pregunta per la meva vida. Ab una altra fornera, la Sara, ens hem fet amics, ja que va al mateix gimnàs que jo.

(Incís: el Forn de Pa Serra, del C/ Olivera, que és el forn en qüestió és una passada de bo i s'ho fan tot ells artesanalment)

També vaig quedar soprès quan el meu paki ja em va saludar també a la setmana següent d'anar-l'hi a comprar uns plàtans. I se n'enrecordava, pq em va preguntar si m'havien agradat!!

Veus, aquesta és una cosa que trobes a faltar a certs barris com Av Tibidabo: un colmado paki on puguis anar-hi a coprar tomàquets a les 23h quan tornes del gimnàs o del cine. El meu paki, per cert, és magribí, però faig servir aq denominació pq entenguem el concepte de botiga a què amb refereixo...

I també m'he fet amic d'encara un altre paki, aquest sí de debò: l'amo del bar Leo II, un noi jove que, el primer cop que li vaig anar a compra run kebab per emportar ja em va tractar d'amigo (no em vaig il.lusions, fas srvir aquesta crossa cada 3 paraules, amigo) i em va explicar la seva vida: arribat del Paquistan, va estar treballant de pinxe en un bar de tapes basques fins que va estalviar prous diners. No li agradava treballar-hi perquè era massa estressant, ja q hi havia moltes combinacions de pinxos diferents. El tio va agafar aquest bar que es traspassava i va muntar-se el seu negoci. Ara treballa feliç per a ell mateix. Això sí, de 7 del matí a 3 de la matinada non-stop. "Pero contento amigo; trabajando amigo."

És admirable.

I el negoci li va bé, és atent amb els clients, sempre té ple, fa kebabs molt bons i ha aconseguit tenir com a parroquians fixos a la gent del barri, als mateixos que aniriren a qualsevol Bar Manolo a fotre's el conyac, només que ell hi afegeix el kebab.

De fet l'altre dia vaig anar-m'hi a comprar un kebab per emportar (de debò, són boníssims) i tenia posat el pay per view amb el Chelsea-Barça, tota la penya mirant-s'ho i un li diu "oye, cóbrame un calientes de conyac i dos shabarmas". Això és mestissatge, sí senyor!!

Això ja em va deixar tronxant-me per dins, però és q ara ha llogat un ajudant i a ell se'l veu millor: ha guanyat pes (estava als ossos), anava pentinat i afaitat impecable i amb una camisa blava neta. O bé li va tot tant bé q pot treballar menys i pagar algú q l'ajudi o té nòvia, o les dues coses.

Sigui com sigui, això és integració de la immigració, i no el carnet per punts del Mas o les quotes d'altres polítics.

I encara una altra reflexió: si un tio que va arribar aquí pelat ha aconseguit estalviar, muntar-se el seu negoci i començar a prosperar, tot això mentre deuria haver de pagar per viure en algun lloc, per menjar, etc, els que hem nascut a Catalunya, no tenim de què queixar-nos: qui no prospera és perquè no vol.

Només cal determinació.

O és que potser néixer amb un cert benestar, rebre educació, sanitat i tots els beneficis d'estar al Primer Món no fa més que abordegassar-nos i fer-nos caure en el victimisme?

De debò, qui es queixi que la feina no li agrada, que el seu jefe és un dèspota, q no farà mai res a la vida pq no va poder anar fins a la universitat o no va poder fer la carrera que volia, o fins i tot que els pisos són cars i els sous baixos, és que no sap valorar el que té.

Repeteixo: per aconseguir els propòsits de cadascú només cal determinació. El meu amigo ho demostra.