El Volver d'Almodóvar
Abans que res, he de dir que no sóc un gran fan de l'Almodóvar. Pel que he vist de la seva filmografia, les meves pel·lis preferides eren Mujeres al Borde... i Hable con Ella. La primera la trobo histriònica en excés, i a la segona li falla el final. D'altres les trobo infumables, com ara Átame, que el primer cop al cine em va agradar, però el segon cop, en vídeo, se'm va fer pesadeta.
Todo sobre mi Madre l'he intentat veure dues vegades, les dues infructuosament. Se'm fa llaaaarga, insufrible. Tothom diu que està tan bé, però jo la trobo pesada.
A més, en general, trobo que el cineasta manxec es repeteix: tants 'travelos', prostitutes i dones portades a situacions extremes absurdes arriba un punt que ja es passa. La gota que fa vessar el got és La Mala Educación, que s'hauria d'anomenar "La mala dirección", "La mala interpretación", "El mal guión" o "La mala película". O, per ser més apropiats, "La Peli más mala, malísima, nefasta".
La Mala Educación és una pel·li lenta, pobrament interpretada (és sabut que el genial actor Gael García Bernal va tenir bastantes enganxades amb el manxec per desacords sobre com havia d'interpretar el seu paper) i en què l'Almodóvar es repeteix. Si ve tota la crítica la va titllar d'autobiogràfica i "la pel·lícula més personal" -quin eufemisme!- del director, el cert és que no aporta cap idea nova. No hi ha ni una gota de frescor, i queda totalment encotillada per una posada en escena que sobreabunda en l'esteticisme.
Em fa l'efecte que, després de tants premis internacionals, al director manxec se li va pujar l'èxit al cap i va intentar cumplir els tòpics que la crítica estrangera esperava d'ell. I li va passar factura perquè, per més enrabiades que agafés amb les acadèmies del cinema i directors espanyols més joves que ell, el resultat va ser un film del tot mediocre i prescindible.
Per això jo acollia l'estrena de Volver amb total escepticisme. Si algú em preguntava si em venia de gust anar a veure Volver, la meva resposta era "L'Almodóvar ja ratlla". Vaig mantenir aquesta desafecció durant prop d'un mes, fins que vaig veure Cinema 3 al Canal 33. No només el programa la deixava molt bé, sinó que tots els crítics entrevistats a la porta de cinema a la sortida de l'estrena hi coincidien. Esclar que, com a excusa per no anar-la a veure volia fer servir que si l'Àlex Gorina l'havia trobada bona... malament rai! (No, no em cau ve el Gorina.)
Sseguidament, amics i coneguts la van començar a anar a veure i tothom en tornava encantat.
Vaig decidir prendre el risc de malgastar-m'hi uns quants euros. Aprofitant que sabia que l'Irene tenia pendent d'anar-hi, vam acordar anar-hi ahir dilluns als Verdi. Per minimitzar els danys en cas que l'aposta em sortís malament, era dia de l'espectador... digueu-me garrepa.
I el cert, és que Volver s'hagués merescut que hi hagués anat un diumenge, pagant a preu complet i fent la corresponent cua de 40 minuts. És una pel·lícula excel·lent.
Mescla perfectament comèdia i humor negre, amb el més absolut dramatisme i absurd, per crear una obra que demostra la incontestable evolució i maduresa del director. Crec que Volver marca un punt d'inflexió a la seva carrera i que passarà a la història com a una de les seves gran pel·lícules, una pel·lícula en què veiem un tros de vida de 4 dones, recreat amb tota naturalitat per unes excel·lents actrius.
Sí, la Penélope Cruz a part d'estar súper bona sap actuar (ja ho havia demostrat, per cert, a La Niña de Mis Ojos on també hi desenvolupa una magistral interpretació), i ho fa molt bé. La Carmen Maura, com sempre, és una gran actriu i la jove Yohana Cobo hi demostra un gran potencial. Només cal veure la seva cara desencaixada que se'ns mostra en primer pla mentre explica què li ha passat al seu pare. La Lola Dueñas i la Blanca Portillo ho fan també molt bé, sobretot la segona, que fa un paper fantàstic.
I com a nota de color, la Chus Lampreave i la Yolanda Ramos, de la qual en sóc un fan a Homo Zapping.
La pel·li és un fragment de la vida d'aquests personatges en el marc d'un poblot perdut a La Manxa i d'un barri de l'extrarradi de Madrid, i demostra la maduresa d'Almodóvar. Hi efectua un canvi total, on deixa estar -per fi- la solemnitat amb què en moltes altres obres seves tractava certs temes escabrosos o de la marginalitat social, per endinsar-se en les misèries de la vida de les protagonistes amb tota naturalitat. Aquí hi ha el veritable canvi: la naturalitat. Tot destil·la una nova frescor que, penso, inaugura una nova etapa molt més contemporània del director manxec, que demostra que encara té molt a comunicar.
No puc més que recomanar-la.
(En el proper comentari, si no hi ha cap canvi d'última hora, hi parlaré de França. Prometo ser polèmic)
Todo sobre mi Madre l'he intentat veure dues vegades, les dues infructuosament. Se'm fa llaaaarga, insufrible. Tothom diu que està tan bé, però jo la trobo pesada.
A més, en general, trobo que el cineasta manxec es repeteix: tants 'travelos', prostitutes i dones portades a situacions extremes absurdes arriba un punt que ja es passa. La gota que fa vessar el got és La Mala Educación, que s'hauria d'anomenar "La mala dirección", "La mala interpretación", "El mal guión" o "La mala película". O, per ser més apropiats, "La Peli más mala, malísima, nefasta".
La Mala Educación és una pel·li lenta, pobrament interpretada (és sabut que el genial actor Gael García Bernal va tenir bastantes enganxades amb el manxec per desacords sobre com havia d'interpretar el seu paper) i en què l'Almodóvar es repeteix. Si ve tota la crítica la va titllar d'autobiogràfica i "la pel·lícula més personal" -quin eufemisme!- del director, el cert és que no aporta cap idea nova. No hi ha ni una gota de frescor, i queda totalment encotillada per una posada en escena que sobreabunda en l'esteticisme.
Em fa l'efecte que, després de tants premis internacionals, al director manxec se li va pujar l'èxit al cap i va intentar cumplir els tòpics que la crítica estrangera esperava d'ell. I li va passar factura perquè, per més enrabiades que agafés amb les acadèmies del cinema i directors espanyols més joves que ell, el resultat va ser un film del tot mediocre i prescindible.
Per això jo acollia l'estrena de Volver amb total escepticisme. Si algú em preguntava si em venia de gust anar a veure Volver, la meva resposta era "L'Almodóvar ja ratlla". Vaig mantenir aquesta desafecció durant prop d'un mes, fins que vaig veure Cinema 3 al Canal 33. No només el programa la deixava molt bé, sinó que tots els crítics entrevistats a la porta de cinema a la sortida de l'estrena hi coincidien. Esclar que, com a excusa per no anar-la a veure volia fer servir que si l'Àlex Gorina l'havia trobada bona... malament rai! (No, no em cau ve el Gorina.)
Sseguidament, amics i coneguts la van començar a anar a veure i tothom en tornava encantat.
Vaig decidir prendre el risc de malgastar-m'hi uns quants euros. Aprofitant que sabia que l'Irene tenia pendent d'anar-hi, vam acordar anar-hi ahir dilluns als Verdi. Per minimitzar els danys en cas que l'aposta em sortís malament, era dia de l'espectador... digueu-me garrepa.
I el cert, és que Volver s'hagués merescut que hi hagués anat un diumenge, pagant a preu complet i fent la corresponent cua de 40 minuts. És una pel·lícula excel·lent.
Mescla perfectament comèdia i humor negre, amb el més absolut dramatisme i absurd, per crear una obra que demostra la incontestable evolució i maduresa del director. Crec que Volver marca un punt d'inflexió a la seva carrera i que passarà a la història com a una de les seves gran pel·lícules, una pel·lícula en què veiem un tros de vida de 4 dones, recreat amb tota naturalitat per unes excel·lents actrius.
Sí, la Penélope Cruz a part d'estar súper bona sap actuar (ja ho havia demostrat, per cert, a La Niña de Mis Ojos on també hi desenvolupa una magistral interpretació), i ho fa molt bé. La Carmen Maura, com sempre, és una gran actriu i la jove Yohana Cobo hi demostra un gran potencial. Només cal veure la seva cara desencaixada que se'ns mostra en primer pla mentre explica què li ha passat al seu pare. La Lola Dueñas i la Blanca Portillo ho fan també molt bé, sobretot la segona, que fa un paper fantàstic.
I com a nota de color, la Chus Lampreave i la Yolanda Ramos, de la qual en sóc un fan a Homo Zapping.
La pel·li és un fragment de la vida d'aquests personatges en el marc d'un poblot perdut a La Manxa i d'un barri de l'extrarradi de Madrid, i demostra la maduresa d'Almodóvar. Hi efectua un canvi total, on deixa estar -per fi- la solemnitat amb què en moltes altres obres seves tractava certs temes escabrosos o de la marginalitat social, per endinsar-se en les misèries de la vida de les protagonistes amb tota naturalitat. Aquí hi ha el veritable canvi: la naturalitat. Tot destil·la una nova frescor que, penso, inaugura una nova etapa molt més contemporània del director manxec, que demostra que encara té molt a comunicar.
No puc més que recomanar-la.
(En el proper comentari, si no hi ha cap canvi d'última hora, hi parlaré de França. Prometo ser polèmic)
posted by Oski at 17:13
1 Comments:
Ja saps que d'entrada soc bastant enemic de l'Almodovar i em provoca bastanta al.lergia el sol fet de considerar veure cap de les seves pel.licules. De totes maneres, aqui a l'altra banda de l'Atlantic ni tan sols l'han estrenada la pel.licula o sigui que ni considerar-ho puc. De totes maneres prometo considerar.ho en quant l'estrenin ok? Una abrasada!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home