Never let me go
El djous passat vaig acabar de llegir un dels que anomenaria "llibre de la temporada": Never Let Me Go ('No em deixis mai' o 'Nunca me abandones' en les traduccions catalana o espanyola respectivament), de l'escriptor anglès Haruki Murakami.
Vaig enviar al respecte un mail als meus amics recomanant-lo. Per evitar-me tornar a escriure'n una sinopsi, copio un fragment del mail en qüestió:
"Never Let Me Go és una història esplèndidament escrita, que t'enganxa des del començament i que un cop has començat, no pots parar de llegir. Et veus submergit en un món alternatiu, aberrant però possible, que -com deia un lector en una ressenya que vaig llegir d'Amazon.com- l'autor recrea amb ple domini "d'aquell art tan britànic de l'angoixa tranquil.la". I crec que és cert.
Ell llibre està narrat en primera persona per la Kathy, que explica la seva vida i la dels seus amics el Tommy i la Ruth. És a través de l'explicació que ella en fa de la seva vida des que anaven junts a escola fins que ja són adults, que descobreixes qui són, què són i quin és el seu destí ineludible. Un destí que, malgrat tot, no es veuen amb cor d'enfrontar-s'hi per canviar-lo.
Una història preciosa però plena d'una tristor immensa"
El tema és que la Kathy i els seus amics són clons.
L'acció transcorre en una Anglaterra actual però dins d'un món paral.lel en què, des de la fi de la 2 Guerra Mundial, la ciència ha avançatr prou com per permetre la clonació d'humans. Els clons són criats amb l'única finalitat que esdevinguin donants d'òrgans. En arribar a l'edat adulta els internen en clíniques i els aniran extraient tots els òrgans un per un i mica a mica fins que morin.
La societat ho accepta perquè és una solució per a les malalties (del cor, ronyó, càncer, etc) i no veu els clons com a éssers veritablement humans .
Fins a aquí, es podria interpretar únicament com una novel.la més o menys sòrdida d'una temàtica de ciència-ficció.
Però el que l'autor tansmet amb una tristesa i desesperació immenses és el destí d'aquests clons i la normalitat indefugible amb què el viuen.
Cap d'ells es plateja escapar del seu destí, rebel.lar-se o intentar una vida alternativa. Tots saben des que han nascut el que són i el que s'espera d'ells: que quan surtin de l'escola on viuen internats, es dediquin uns anys a cuidar dels "donants" fins que també a ells, en el seu torn, els toqui convertir-se en donants. Ho accepten i ho desitgen com qui, en el món nostre, accepta haver de treballar durant 40 anys, jubilar-se, emmalaltir i morir.
En cap moment aquests éssers clonats per extreure'n els òrgans viuen empresonats o sota cap règim carcerari. Poden anar d'un lloc a l'altre, tenen cotxes, tenen autonomia total. I tot i així, accepten el rol que la societat espera d'ells: deixar-se extreure els òrgans i morir al cap de poc amb 30 anys com a màxim.
Això em va portar o rumiar si no és semblant el que ens passa a nosaltres.
Quanta gent del nostre entorn, o fins i tot nosaltres mateixos, s'ha arribat a qüestionar seriosament, ni que sigui un cop, què hi fem aquí, per què estem vius i què és el que s'espera de nosaltres.
De petits, se'ns educa perquè ens portem bé. Anem des dels 3 anys a escola on, a banda d'una sèrie d'habilitats, se'ns ensenyarà a pensar d'una certa manera i a comportar-nos d'una certa manera: estar-nos asseguts en un pupitre durant 6 hores al dia; acceptar el principi d'autoritat; viure en una avaluació constant en funció del nostre rendiment; treballar en funció de premis/ càstigs; dependre de l'apreci de mestres, pares i companys en fució de com ens haguem (com-)portat a classe, etc.
Totes elles habilitats i conductes que ens seran molt útils per entrar en el món laboral quan haguem acabat el període formatiu als 16, 18, 21, 25 anys o quant sigui.
A més, depenent de quin nivell i tipus de formació haguem assolit sabrem que podem aspirar a certs tipus de feina o a certs altres, a cert nivell de remuneració i a cert nivell d'apreciació social.
Un cop entrem al món laboral, estarem 40 dels 80 anys que viurem en total, dedicats a produir durant 8 hores al dia, 5 dies a la setmana, any rere any, amb petites excepcions com vacances, festes o caps de setmana, pensades pq poguem escapar de la rutina i tornar-hi altre cop amb energia i ganes. I destinades a deixar-nos, la resta de temps, visquent en futur, pensant ja el dilluns en què farem el dissabte; al mes de març, què farem durant les vacances d'agost...
Durant tot aquest temps treballem per tenir diners per pagar una hipoteca, un cotxe, l'escola d'un fill (on l'ensinistraran per repetir els mateixos patrons), unes vacances, anar de compres i de rebaixes i estalviar una miqueta "per al dia de demà".
El "dia de demà" arriba al cap de 40 anys de treballar, quan et jubiles.
Un dels aprenentatges que més ràpidament has fet al lalrg de la vida és el del procés d'envelliment. Comences perdent cabells o visió, notant les primeres arrugues, no sent "tan àgil com abans" o "et canses més depressa"...
És un procés llarg que es va produint fins que et jubiles. Hi ha qui, arribats a la seixantena, ja es troben vells i inútils i es dediquen a anar-se morir progressivament: s'ensopeixen perquè no saben què fer-ne de la seva vida fora de l'entorn laboral. És típic en molts homes.
Hi ha qui, per això, encara té uns quants anys per "dedicar-se al que sempre ha volgut", com ara viatjar, fer classes de ioga o pintura, aprendre anglès, cuinar pastissos o passar més temps amb la parella i la família. No obstant, aquests anys daurats són comparativament pocs, i també acabaran morint-se.
Què hem fet malament? Per què deixem només uns pocs anys al final de tot "a fer el que sempre havíem volgut fer". O per què hem arribat a un punt que quan ens jubilem no sabem què fer i envellim 10 anys de sobte per passar de persona vital i dinàmica a "em fa mal lesquena i les articulacions?".
Penso que ens han venut la moto.
Hem crescut pensant que havíem d'aprendre per poder treballar, per arribar-nos a jubilar amb salut, per gaudir d'uns quants anys abans d'irremeiablement emmlalatir, i morir-nos.
Però i si tot això no fos cert, o fos només una opció? I si estéssim tan ben ensinistrats per, tot i saber que aquesta no és la forma de vida ideal, no intentar escapar-ne?
I si no fóssim tampoc tan diferents dels clons protagonistes de Never Let Me Go?
Aquest és un tema en el que m'aniré esplaiant més endavant. És un tema que m'interessa, perquè penso que, en general, tots tenim unes capacitats que no fem servir i tenim en qualsevol moment un ampli ventall d'opcions que mai no fem servir. Molts cops per por a sortir-nos del guió previst. Por a ser diferents, al què em diran, a quedar-nos a l'atur, a quedar-nos sols, a ser un pària...
Por a experimentar, a viure amb plenitud i a esdevenir allò que realment volem ser.
En fi, fins aquí arribo avui. Seguiré abundant en el tema.
Vaig enviar al respecte un mail als meus amics recomanant-lo. Per evitar-me tornar a escriure'n una sinopsi, copio un fragment del mail en qüestió:
"Never Let Me Go és una història esplèndidament escrita, que t'enganxa des del començament i que un cop has començat, no pots parar de llegir. Et veus submergit en un món alternatiu, aberrant però possible, que -com deia un lector en una ressenya que vaig llegir d'Amazon.com- l'autor recrea amb ple domini "d'aquell art tan britànic de l'angoixa tranquil.la". I crec que és cert.
Ell llibre està narrat en primera persona per la Kathy, que explica la seva vida i la dels seus amics el Tommy i la Ruth. És a través de l'explicació que ella en fa de la seva vida des que anaven junts a escola fins que ja són adults, que descobreixes qui són, què són i quin és el seu destí ineludible. Un destí que, malgrat tot, no es veuen amb cor d'enfrontar-s'hi per canviar-lo.
Una història preciosa però plena d'una tristor immensa"
El tema és que la Kathy i els seus amics són clons.
L'acció transcorre en una Anglaterra actual però dins d'un món paral.lel en què, des de la fi de la 2 Guerra Mundial, la ciència ha avançatr prou com per permetre la clonació d'humans. Els clons són criats amb l'única finalitat que esdevinguin donants d'òrgans. En arribar a l'edat adulta els internen en clíniques i els aniran extraient tots els òrgans un per un i mica a mica fins que morin.
La societat ho accepta perquè és una solució per a les malalties (del cor, ronyó, càncer, etc) i no veu els clons com a éssers veritablement humans .
Fins a aquí, es podria interpretar únicament com una novel.la més o menys sòrdida d'una temàtica de ciència-ficció.
Però el que l'autor tansmet amb una tristesa i desesperació immenses és el destí d'aquests clons i la normalitat indefugible amb què el viuen.
Cap d'ells es plateja escapar del seu destí, rebel.lar-se o intentar una vida alternativa. Tots saben des que han nascut el que són i el que s'espera d'ells: que quan surtin de l'escola on viuen internats, es dediquin uns anys a cuidar dels "donants" fins que també a ells, en el seu torn, els toqui convertir-se en donants. Ho accepten i ho desitgen com qui, en el món nostre, accepta haver de treballar durant 40 anys, jubilar-se, emmalaltir i morir.
En cap moment aquests éssers clonats per extreure'n els òrgans viuen empresonats o sota cap règim carcerari. Poden anar d'un lloc a l'altre, tenen cotxes, tenen autonomia total. I tot i així, accepten el rol que la societat espera d'ells: deixar-se extreure els òrgans i morir al cap de poc amb 30 anys com a màxim.
Això em va portar o rumiar si no és semblant el que ens passa a nosaltres.
Quanta gent del nostre entorn, o fins i tot nosaltres mateixos, s'ha arribat a qüestionar seriosament, ni que sigui un cop, què hi fem aquí, per què estem vius i què és el que s'espera de nosaltres.
De petits, se'ns educa perquè ens portem bé. Anem des dels 3 anys a escola on, a banda d'una sèrie d'habilitats, se'ns ensenyarà a pensar d'una certa manera i a comportar-nos d'una certa manera: estar-nos asseguts en un pupitre durant 6 hores al dia; acceptar el principi d'autoritat; viure en una avaluació constant en funció del nostre rendiment; treballar en funció de premis/ càstigs; dependre de l'apreci de mestres, pares i companys en fució de com ens haguem (com-)portat a classe, etc.
Totes elles habilitats i conductes que ens seran molt útils per entrar en el món laboral quan haguem acabat el període formatiu als 16, 18, 21, 25 anys o quant sigui.
A més, depenent de quin nivell i tipus de formació haguem assolit sabrem que podem aspirar a certs tipus de feina o a certs altres, a cert nivell de remuneració i a cert nivell d'apreciació social.
Un cop entrem al món laboral, estarem 40 dels 80 anys que viurem en total, dedicats a produir durant 8 hores al dia, 5 dies a la setmana, any rere any, amb petites excepcions com vacances, festes o caps de setmana, pensades pq poguem escapar de la rutina i tornar-hi altre cop amb energia i ganes. I destinades a deixar-nos, la resta de temps, visquent en futur, pensant ja el dilluns en què farem el dissabte; al mes de març, què farem durant les vacances d'agost...
Durant tot aquest temps treballem per tenir diners per pagar una hipoteca, un cotxe, l'escola d'un fill (on l'ensinistraran per repetir els mateixos patrons), unes vacances, anar de compres i de rebaixes i estalviar una miqueta "per al dia de demà".
El "dia de demà" arriba al cap de 40 anys de treballar, quan et jubiles.
Un dels aprenentatges que més ràpidament has fet al lalrg de la vida és el del procés d'envelliment. Comences perdent cabells o visió, notant les primeres arrugues, no sent "tan àgil com abans" o "et canses més depressa"...
És un procés llarg que es va produint fins que et jubiles. Hi ha qui, arribats a la seixantena, ja es troben vells i inútils i es dediquen a anar-se morir progressivament: s'ensopeixen perquè no saben què fer-ne de la seva vida fora de l'entorn laboral. És típic en molts homes.
Hi ha qui, per això, encara té uns quants anys per "dedicar-se al que sempre ha volgut", com ara viatjar, fer classes de ioga o pintura, aprendre anglès, cuinar pastissos o passar més temps amb la parella i la família. No obstant, aquests anys daurats són comparativament pocs, i també acabaran morint-se.
Què hem fet malament? Per què deixem només uns pocs anys al final de tot "a fer el que sempre havíem volgut fer". O per què hem arribat a un punt que quan ens jubilem no sabem què fer i envellim 10 anys de sobte per passar de persona vital i dinàmica a "em fa mal lesquena i les articulacions?".
Penso que ens han venut la moto.
Hem crescut pensant que havíem d'aprendre per poder treballar, per arribar-nos a jubilar amb salut, per gaudir d'uns quants anys abans d'irremeiablement emmlalatir, i morir-nos.
Però i si tot això no fos cert, o fos només una opció? I si estéssim tan ben ensinistrats per, tot i saber que aquesta no és la forma de vida ideal, no intentar escapar-ne?
I si no fóssim tampoc tan diferents dels clons protagonistes de Never Let Me Go?
Aquest és un tema en el que m'aniré esplaiant més endavant. És un tema que m'interessa, perquè penso que, en general, tots tenim unes capacitats que no fem servir i tenim en qualsevol moment un ampli ventall d'opcions que mai no fem servir. Molts cops per por a sortir-nos del guió previst. Por a ser diferents, al què em diran, a quedar-nos a l'atur, a quedar-nos sols, a ser un pària...
Por a experimentar, a viure amb plenitud i a esdevenir allò que realment volem ser.
En fi, fins aquí arribo avui. Seguiré abundant en el tema.
posted by Oski at 17:57
1 Comments:
Mmmmmmm...interessant! Pero...no et recorda la premisa a "Un mon felis" (perdo, es que el teclat no te c trencada). De totes maneres, si estudieu una mica de psicologia social, veureu que si es pot dir que ens han venut la moto i molt més del que us penseu. Investigueu sobre l'experiment de la presó d'Stanford, no recordo l'autor.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home